Els canvis que suposen les noves
tecnologies comporten canvis en l’estil de vida de les persones, canvis
radicals tant en la vida privada com social, política i econòmica. La societat
consumista en què vivim ha tingut un ulterior desenvolupament, el consum
tecnològic, com a fenomen massiu. El poder d’internet i tot el que hi està
relacionat s’ha convertit en moda i cultura. Ha canviat la manera de relacionar-nos, de gaudir del
lleure i fins i tot d’accedir a la cultura i la informació. En tan sols una
generació, qui no fa servir les noves tecnologies sembla que estigui fora del món:
Facebook, Twitter, Youtube, E-bay, xat,
jocs online, borsa, Android i tantes
altres coses que vindran. Qui no està connectat no existeix. N’estem segurs que
qui no està connectat no existeix?
Comunicació, informació i
connexió són mots claus.
Estem segurs que estem tots
comunicats i connectats?
Em sembla que estem tots connectats
en la solitud. Ens passegem pels carrers solitaris d’internet pensant que ens
estem comunicant. En realitat estem fent surfing.
Com podem comprovar que les informacions que trobem a la xarxa són fiables? De
què serveix tenir dos o tres mil amics de facebook, quan a la vida diària no
ens calen més de cent cinquanta persones per satisfer les nostres necessitats
de relació social? L’investigador, antropòleg i psicòleg del desenvolupament
Robin Dunbar va estudiar la quantitat de relacions afectives estables que pot
mantenir una persona al llarg de la seva vida i la mitjana va resultar de 150,
el número de Dunbar. Aquest número està determinat pel volum limitat del còrtex
cerebral de l’ésser humà. Dunbar li va donar el nom de social brain. Ara em demano:
és possible comunicar profundament en un lloc on tothom (que serien els famosos
2.000 amics o més) pot veure el meu perfil i escriure qualsevol comentari? Què
ens estem comunicant? És profund o superficial? A vegades aquesta manera de
comunicar em recorda quan era petita i ens escrivíem missatges bonics als
diaris de l’escola. Sembla més aviat una eina infantil, adolescent. I potser
qui l’ha inventat n’ha fet un estudi psicològic molt acurat per tal que tingués
èxit. Tothom vol ser reconegut i apreciat pels altres. De fet això té a veure
amb el mecanisme de l’autoestima. Si necessitem poques persones properes, com
és que funciona tant? Potser per aquest mecanisme segons el qual som, existim,
només davant el mirall de l’altre?
Els beneficis de les xarxes ja
els coneixem. Cada dia els mitjans de comunicació ens en donen una imatge ben positiva.
Segurament n’hi ha, d’avantatges. Com ja he esmentat, comunicació, informació i
connexió són paraules clau. Dels riscos, en canvi, no se’n parla tant. Per
això val la pena d’esmentar-los i fer prevenció primària en una societat on el
mal no es cura fins que no ha esclatat.
Per què les noves tecnologies
poden ser tan perilloses?
Les drogues, l’alcohol i el tabac
són les addiccions més conegudes. Però la nostra societat n’ha creat de noves,
psicològiques i conductuals. Les dietes, les compres, la feina, el sexe, els
jocs, el mòbil, l’ordinador. Però n’hi ha una de més perillosa, internet, que
les engloba totes, fins i tot sense sortir de casa.
Què fa que una eina tan poderosa
es pugui transformar en un veritable perill per a les persones? La resposta és
simple però no òbvia, avui dia: l’usuari pot desenvolupar una identitat virtual
molt diferent de la de la vida real. Com es construeix la identitat personal? A
través de la relació amb l’ambient social (família, escola, ciutat, barri) i
cultural (música, llibres, cinema, tv). En definitiva, també és la memòria de
nosaltres, la narració interior que ens fem de nosaltres mateixos. Per tant, si un individu té
minves d’autoestima, dificultat de relacionar-se a nivell social o problemes a
la vida real i busca la fugida d’una situació que no li agrada, el risc
d’addicció està assegurat. De fet els estímuls gratificants i superficials de
la xarxa poden reforçar la identitat i crear addictes.
Això tant si parlem d’adults com
de joves, nens i adolescents.
En les etapes de la vida infantil
i l’adolescència el risc encara és més alt. De fet per a aquesta franja d’edat el
grup és molt important. La identitat es construeix també en la identificació
amb el grup. Ser fora del grup vol dir
ser exclòs, i ser exclòs pot provocar la por de ser estigmatitzat. Llavors,
tenir mòbil i comunicar-se a través del facebook, xats, etc., són eines de socialització
que generen un sentiment de pertinença al grup. Però els riscos poden ser molt
greus, si no se’n fa un ús adequat. Els pares haurien de donar bon exemple i
explicar els riscos possibles. Els perills són molts: aïllament, evasió dels
problemes quotidians, incapacitat de desenvolupar habilitats socials,
deteriorament del temps passat amb els pares o el que s’hauria de dedicar a les
activitats escolars. Per no parlar de l’accés a continguts inapropiats. De fet,
no és estrany avui dia sentir parlar de xats d’anorèxics i bulímics, d’estètica,
de pedofília, etc...
Ara, com es detecta el risc
d’addició si les noves tecnologies semblen una necessitat tan bàsica com el pa
que ens mengem? S’han fet estudis i l’Associació
Americana de Psiquiatria ha elaborat els criteris IAD (internet
addiction disorder). Els criteris no tenen a veure tant amb les hores
passades davant les pantalles com amb els factors típics de qualsevol altra
addicció. No obstant això, la quantitat de temps pot ser un indicador de risc: 30
hores a la setmana ja podrien assenyalar un problema.
Els criteris són intolerància,
abstinència, ansietat, irritabilitat, pensaments obsessius, reducció d’activitats
socials, professionals i de lleure, ús excessiu malgrat els problemes físics, psicològics,
socials i professionals. Aquest criteris són gairebé
iguals a totes les dependències. Podríem substituir les paraules internet o
noves tecnologies per droga, compra compulsiva o joc. Per ajudar les persones a ser
conscients que potser han entrat a la roda cal la implicació absoluta de la
persona i del seu entorn. Un cop acceptat que es té un problema s’ha de demanar
ajuda als professionals. Les dades a Catalunya parlen
clar. El 2009 a l’Hospital de Bellvitge hi havia 1.235 usuaris en tractament. Segons les dades de l’Idescat del
2006, el 53,9% del catalans van declarar fer ús de la xarxa. Són dades molt
rellevants, si tenim en compte que el 14,85% en fa un ús esporàdic, el 15,1%
setmanal i el 24,1% diari.
I ara se m’acudeix una pregunta
que em fa molta por...
Si aquesta generació dels anys 80/90
és anomenada Generació X (de xarxa), les futures potser duran un endoll de naixement
i en comptes de llet materna es recarregaran directament a l’ordinador? Potser abans d’arribar a això hem
de fer prevenció per tal de no córrer riscos més greus.. Com per exemple que creixi
el percentatge d’addictes, que ara mateix és aproximadament un 6,3% de la
població catalana.
Monia Presta, psicòloga clínica 17.655, terapeuta sexual i de parella i art-terapeuta
En la psicoteràpia amb ICV, aquesta eina es converteix en un “pont emocional” per trobar un record que estigui connectat amb el problema actual. El psicoterapeuta guia a la persona que consulta per tornar a visitar, amb la seva imaginació, els records del passat, portant al passat el que calgui per a una bona resolució d’aquest episodi. S’utilitza la Línea del Temps, amb imatges visuals d’esdeveniments de la vida de la persona que consulta, i aquesta repetició de la Línea del Temps ajuda a la ment de la persona a entendre que el temps ha passat i que la seva vida ara és diferent.
Després de vàries sessions amb la tècnica de la Integració del Cicle Vital, les persones informen que es senten més a gust amb les seves vides, s’incrementa el grau d’acceptació i són mes capaços de gaudir de les seves relacions. Després de realitzar una psicoteràpia amb la Integració del Cicle Vital les persones poden respondre a una situació d’estrès d’una forma més apropiada al moment actual i amb els recursos de que disposa ara. Desapareixen les sensacions físiques associades al problema i els nivells d’ansietat disminueixen de forma notable.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
