L’Alba és una nena
de 12 anys, filla d’una mare que té èxit en la seva empresa i d’un pare molt
ocupat. Els seus pares estan poc a casa i quan hi són, no estan presents,
sempre pensant en els problemes de la feina, aclaparats per fer front als
pagaments, a les demandes dels clients i a la por de les pèrdues en la
facturació. La mare de l’Alba li pregunta sobre què desitja per al seu
aniversari, que serà aviat. Què vols que et compri, li demana. L’Alba s’ho
rumia, té de tot, i després de reflexionar li diu: Et vull a tu!
La nostra cultura
està plena d’estímuls per distreure’ns de les crisis personals i
col·lectives: el consum il·limitat,
l’entreteniment digital del món virtual, les addiccions, l’afany de diners, són
una mostra de succedanis per despistar-nos. Normalment posem les nostres
esperances de plenitud i realització en objectes externs, els quals són
absolutament transitoris i moltes vegades estan fora del nostre control. En
aquesta cultura consumista hem posat molt d’èmfasi en l’adquisició de
coses i en perseguir experiències
plaents, que ara es mostra insostenible
i veiem la seva cara més depredadora en l’avidesa d’alguns per obtenir més i
més. Mentre vivim amb poca consciència, amb la ment posada en d’altres temps i
experiències d’allò que succeeix, ens perdem de les delícies constants de la
vida. Vivim anestesiats i necessitem de molts estímuls externs per sentir-nos
vius. El que ahir ens satisfeia, avui ja no ho fa, i hem d’incrementar la dosi
d’estímul, caient en comportaments addictius, en allò que la Sharon Salzberg
anomena “una interminable cadena d’anhels”. En aquest context, detenir-se, simplificar, fer silenci i aliar-se amb
la veritat, és un gest digne, i revolucionari que ens permet una millora continua.
Fa dos anys, la
revista Science publicà un article sobre un estudi d’un grup d’investigadors de
Harvard, titulat “Una ment distreta és una ment infeliç” (A wandering Mind in
an Unhappy One). Amb una mostra de 2.250 persones voluntàries, aquestes havien
de respondre en moments imprevistos del dia què estaven fent, en què estaven
pensant i quin era el seu grau de felicitat en una escala d’1 a 5. Els
resultats mostraven que un 47% dels subjectes estaven pensant en una cosa
diferent a la que estaven realitzant, es a dir, que la meitat del temps no hi
eren presents. El segon resultat important d’aquesta investigació era que el
grau de felicitat no estava relacionat amb l’activitat que estiguessin
realitzant, sinó amb el grau de connexió amb allò que estaven fent. És el grau
de presència en allò que fem el que aporta major benestar. Si estem realitzant
una activitat, per exemple, estar amb algú de la nostra família i la nostra
ment està divagant sobre un altre tema com sobre el que hem de fer després o
demà, o imaginant-nos en un altre lloc, això rebaixa el nostre nivell de
felicitat. No és el que fem, sinó com ens vinculem amb aquella activitat el que
ens reporta un major benestar. Això és
així inclús quan la divagació o distracció mental té continguts o
pensaments “positius”.
La pràctica de
l’atenció plena ens convida a observar la manera en que donem resposta als
esdeveniments que ens toca viure, per conrear una actitud d’acceptació i
obertura front les dificultats. L’acceptació no és resignació ni passivitat, és
el reconeixement veritable del que ens succeeix per tal de poder actuar de
forma adaptativa a les circumstàncies, i obrir-nos a possibilitats diferents, integrant en el nostre cervell tota la informació de l'experiència viscuda.
En aquests moments,
més que mai, podem veure que les pedres formen part del camí, i com diu William
James recordar que “la facultat de tornar de forma deliberada l’atenció errant,
una vegada i una altre, és el fonament del discerniment, del caràcter i de la
voluntat. Ningú és mestre de sí mateix si no la té”.
I és aquesta
atenció plena la que permetrà que l’Alba
obtingui el millor regal: la presència dels seus pares.
Soledad Calle Fernández
Psicòloga i Coach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada