Los suicidios en Grecia casi se duplican desde que comenzó la crisis» aquest era el titular d'un article del diari La Vanguardia del mes de setembre de 2011, i seguia amb el resum de la notícia «En el país heleno la tasa de paro supera el 16 por ciento y cada vez hay más delincuencia, indigencia, emigración y bancarrotas personales». L'article incorporava la fotografia d'un home cremant-se enfront de la seva sucursal bancària que li havia negat la possibilitat de renegociar el seu deute.
Grècia ha vist incrementada en un 40% la taxa de suïcidi comparat amb l'any anterior en el mateix periode. S'informa a més d'un increment significatiu d'afeccions psicològiques com trastorns depressius, ansietat, abús de substàncies, entre d'altres. Però a què és degut aquest increment de patiment psicològic personal i social? Grècia està sotmesa a un reajustament econòmic dramàtic, el percentatge de persones sense feina s'ha incrementat del 7% al 18%, les retallades salarials han estat del 30% i la bancarrota de petites i mitjanes empreses han desestabilitzat el fràgil equilibri social i psicològic d'una part important de la població.
El suïcidi és un fenomen complexe que no es pot explicar únicament per la presència d'una malaltia mental, és evident que una afectació de l'estat ànim és un factor de risc però no podem oblidar el context social, cultural i econòmic en el que viu la persona. La situació actual de reajustaments econòmics dràstics, d'acomiadaments massius, de reduccions salarials, esdevenen factors determinants de patiment psicològic. L'empobriment de les famílies; aturats de mitjana edat que veuen com les oportunitats de trobar feina s'escolen com sorra entre els dits; desnonaments que empenyen a persones al carrer o a malviure amuntegats en pisos pastera; l'angoixa dels que encara tenen feina, sotmesos a la incertesa de si la seva empresa acabarà tancant, o si el seu negoci guanyarà el pols a l'amenaça invisible dels mercats, i el viure situacions conflictives en l'organització laboral, o la sobresaturació de feina per l'increment de volum de treball a causa de l'acomiadament de companys... les reduccions de salaris i de drets del treballador, a més de les retallades econòmiques en recursos destinats a àmbits tan delicats i importants per la cohesió de la societat com l'educatiu, el sanitari i el de protecció social als sectors més desfavorits (jubilats, malalts mentals...) tot plegat crea un ambient de tensió, por, frustració... de vides trencades...de futur incert que emmalalteix a la persona.
La pobresa relativa, la pèrdua d'autoestima, l'aïllament, l'angoixa, la tristesa, l'abús d'alcohol, entre d'altres, són conseqüències de la desocupació. L'atur i, especialment, quan aquest s'allarga en més d'un any, incrementa la mortalitat causada per malalties físiques com les cardiovasculars o per suïcidi. La desesperança en aquestes tragèdies personals ofega els cors de moltes persones i els sumeix en un abisme del que pensen que no podran sortir. I no podem pensar que solament és una qüestió d'actitud personal, quan a la persona se l'ha expulsat del seu cercle laboral i social, restant aïllada, trencant els seus llaços socials, indefensa, mentre es redueix dia a dia la protecció social, malgrat haver contribuït amb la seva força de treball, els seus impostos. Llavors apareix el buit, el buit existencial, un i ara què?, si aquesta pregunta no obté una resposta positiva les conseqüències poden ser terribles, com l'home de l'imatge que crema la seva desesperació davant del representant del capital, una sucursal bancària...
La situació a Grècia pot semblar tant lluny de la nostra realitat, com la de Letònia o Irlanda, tres països que han vist incrementat de forma severa la taxa de suïcidis entre la seva població; tres països als que se'ls hi han aplicat polítiques molt severes d'austeritat en la despesa pública... però solament és una il·lusió, a Catalunya, en unes jornades que es van portar a terme pel Sagrat Cor, Serveis de Salut Mental de Martorell a l'any 2010 ja s'informava de l'increment de consultes per problemes de salut mental en un 7% respecte l'any 2009. Donada la situació de supressió progressiva d'inversions en salut, les consultes dels especialistes es trobaven desbordades de tal manera que les visites es reduïen en temps d'atenció al pacient i a estendre una recepta amb fàrmacs, quan com explicava el Dr. Boatas, amb una mica de temps d'escolta al pacient per proporcionar-li recolzament o recursos, la seva dolència estaria ben tractada ja que acostumaven a presentar trastorns adaptatius, no obstant això, la pressió assistencial obligava a donar fàrmacs, el que irònicament incrementarà les despeses farmacèutiques del país, unes despeses que es retallen per una altra banda, la assistencial i de protecció social. Al setembre del 2010 es va conèixer que, a l'Estat Espanyol, per primera vegada, el número de suïcidis va superar les morts per accidents de cotxe. Nou persones es suïciden al dia. Una xifra per pensar-hi.
Recuperant a Durkheim, sociòleg francès en el seu llibre Le Suicide (1897) destacava la conducta suïcida com a fet social i així descrivia un tipus de suïcidi, l'anòmic que reflectia la correlació estadística entre la freqüència de suïcidis i les fases del cicle econòmic. Segons l'autor, el suïcidi anòmic és característic de les societats modernes en les que «l'existència social ja no està regulada per la costum; els individus competeixen els uns amb els altres i per tant viuen constantment amenaçats pel patiment que s'origina en la desproporció de les seves aspiracions i satisfaccions». Aquesta desproporció provoca un estat d'irritació, de frustració i disgust que porta a la persona o a algunes persones a considerar el suïcidi com la única solució al seu problema.
Seguint l'antropòleg Gerard Horta «No hi pot haver pau en els cossos si no n'hi ha en el cos social de què formen part». Llavors com aconseguir aquesta pau? No és el moment de que sigui una solució individual, si no ha de ser una solució que provingui de tota la societat, de la comunitat, de la col·lectivitat. Una crida a prendre consciència del desbaratament del sistema públic sanitari i les conseqüències en la salut dels ciutadans; a les cada vegada majors diferències socials i econòmiques entre els uns i els altres. Una crida per que no hi hagin més sacrificats en honor dels mercats, de l'economia.
Roser Rodríguez Castro
Psicòloga Clínica i Antropòloga Social
Núm. Col. 7688
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada