SENSE TEMPS

Sempre vaig creure saber què volia, cap a on em dirigia, què era l'important en la meva vida, fins que et canvien les regles del joc. Solament llavors t'adones del petits que som i dels paranys que ens tendim i tendim als altres, això sí, pel seu propi bé. La meva vida no era el somni americà, però s'apropava. Tenia família, dos nens, un home al meu costat, un pis en propietat i un treball al que li dedicava caps de setmana i festes de guardar. El lloc que havia anat aconseguint ocupar en l'empresa era el resultat del meu esforç i tenacitat, bé, no solament meu, també de la meva família a la qual sacrificava amb horaris inhumans i als que relegava a compartir retalls del meu escàs temps. Però de tot això em vaig adonar més tard.

Sempre havia tingut la sensació de que el temps se m'escapava, que no tenia temps per fer tot allò que volia, i llavors em trobava en ocasions invocant a algun ésser superior a veure si aconseguia augmentar el nombre d'hores de les quals disposava. Així i tot, vaig seguir durant molts anys per aquest camí. Em vaig perdre la infància dels meus fills, als que dedicava petits moments d'escolta distreta; la seva adolescència la vaig sofrir, com la majoria de pares, i la va sofrir el meu company doblement, suportant la metamorfosi d'ells i el meu empipament perenne. Però d'això tampoc em vaig adonar.

Seguia ascendint en l'empresa, tant que amb el pas dels anys vaig aconseguir convertir-me en sòcia del negoci, tot un èxit. Ho vàrem celebrar com festa major. Estava orgullosa de fins a on havia arribat, treballant dur per aconseguir un espai prou folgat perquè hi cabés el meu ego. En la meva carrera cap a la meta que m'havia proposat havia deixat enrere amics i amigues, gent que en el seu moment van ocupar i van compartir el temps al meu costat, persones que no em van seguir perquè no van entendre la meva cerca incessant de l'èxit, de la recompensa –els deia–, al meu gran esforç i sacrifici. Ara ho havia aconseguit, tenia el meu propi negoci. Una casa més gran, un cotxe més gran, uns fills als quals no coneixia i un home amb qui solament compartia un espai més ampli. I d'això tampoc em vaig adonar.

No obstant, la vida t'ensenya si vols aprendre i ets a temps, i pot arribar a ser una mestra dura i cruel. Així que un dia, amb cinquanta-tres anys, em vaig trobar prostrada en un llit esperant que m'arribés l'hora. Van dir que havia sofert un ictus del que no em podria recuperar ... D'això sí em vaig adonar. I també em vaig adonar que si haguessin de dir unes paraules sobre mi en el dia del meu funeral els que em volien o em coneixien, no m'agradaria estar-hi per sentir-les. Segurament dirien, tots sense excepció que era una treballadora esforçada i incansable, responsable amb els seus deures i obligacions, un puntal de l'empresa. Això aparentment no és negatiu, pensaran, el patètic és que ho dirien els meus fills, el meu company, els meus pocs amics. Sí, també dirien que sóc bona persona, que els he donat als meus fills els millors col·legis i que hem viatjat molt, però és això el que m'agradaria sentir-los dir sobre mi?

En la nostra cega carrera anem devorant el temps i amb ell els nostres dies, la nostra vida i la dels que amb nosaltres caminen. No ens parem a reflexionar perquè no tenim temps, i si ens parem a pensar, en moltes ocasions ens adonem que estem fent i responent a les demandes i necessitats dels altres, o de la societat o del sistema en el que vivim, convertint-nos en serfs voluntaris de tot això.

Així que, no sé si serà una solució, però els recomano que facin el següent exercici, vagi a un lloc tranquil, que li agradi, sol o sola, respiri profundament, tanqui els ulls i visualitzi el dia del seu enterrament que, posem, serà imminent, pensi en el que dirien de vostè, la seva família més propera, els seus amics i els seus companys de treball. Pensi en el que li agradaria que diguessin de vostè, com li agradaria ser recordat o recordada. Després, pregunti's: qui és; què fa en la seva vida; quines coses considera que són realment importants per a vostè; com li agradaria viure; com li agradaria ser… potser, li ajudarà a escriure el seu guió de vida i a donar-li sentit, i a esbrinar què és allò realment important: el treball, els diners, la família, els seus fills, vostè mateix…Vostè tria... Això que els dic no és meu, alguna cosa similar demanava Covey en un llibre sobre com fer ús del nostre temps, llàstima que jo no ho portés a la pràctica.

I pregunti's finalment, i això sí que és meu, a qui pertany el seu temps?

Roser Rodríguez Castro
Psicòloga Clínica i Antropòloga Social
Núm. Col. 7688