PRIMER: ESTIC JO

Reflexions pels que pensen en els altres abans de sí mateixos

Tens tendència a posar per davant les necessitats de l'altre abans que les teves? A vegades penses que el que tu necessites no té espai? Et sap greu quan els altres no se n'adonen del que et passa?

L'avantposar els altres a un mateix, és un dels factors que més abaixen l'autoestima, ja que el missatge que ens autoenviem és que no som prou importants, que els altres ho són més. Pensar en els fills, la família, els amics, la feina, és molt important, inclús per conviure en societat en harmonia. El problema s'origina quan de tant pensar en els altres, oblidem 'escombrar cap a casa'. Nosaltres som els primers responsables de saber que tenim necessitats i de donar-les-hi importància. D'aquesta manera, podrem prestar millor ajuda als altres, perquè estarem ben coberts. Com exposa el meu gran professor George Escribano, quan ets a l'avió i l'hostessa ensenya que en cas d'emergència, primer ens hem de posar nosaltres la mascareta d'oxígen abans de posar-se-la al menor que ens acompanya. El símbol és ben clar: si poséssim primer la mascareta al nen, com podem donar ajuda si nosaltres ens estem ofegant?

Si bé som éssers racionals, també tenim una gran part emocional i sensitiva que no entén de raons i que té necessitats ineludibles: de descans, d'afecte, d'esbarjo, d'autocura... Si aquestes no són satisfetes entrem en estat de càrencia, el qual és innegociable; és com si anéssim en un cotxe i s'encén el testimoni de la benzina: podem prescindir de posar-ne si volem continuar el trajecte? La resposta és que no. Si el cotxe fóssim nosaltres, i la benzina quelcom que nosaltres podríem anar a buscar... Si no ho fem, on queda la nostra autoestima?

Els motius de posar els altres per endavant són diversos: ho hem vist fer als nostres pares amb nosaltres i copiem el model, pensem que si ens esforcem en donar alhora també rebrem o simplement ens sentim bé pensant en el bé dels demés que estimem.

Hi ha molts pensaments erronis comuns en la nostra cultura com són: “els altres se n'haurien d'adonar del que necessito”, o “pensar en un mateix és egoista i no s'ha de fer”, “m'agradaria tenir/fer X però no ho necessito”... Si ho parem a pensar, no té massa sentit, donat que a vegades ens fem els forts mostrant als altres que no necessitem res, o demanem en forma de queixa però després els nostres actes no són coherents amb allò que reclamem i els altres entenen que no és tant important el que reclamàvem, o bé pensem que no és necessari quelcom però tenim una actitud irritable o apàtica.

A la teràpia aquesta necessitat és un objectiu prioritari. Quins són els passos que seguim? Adonar-se'n de la existència de les necessitats: quan un va al psicòleg ho fa amb un motiu, molts cops difús i poc clar però que sol anar acompanyat d'una angoixa, un conflicte intern o un malestar emocional. A partir d'aquest, busquem conjuntament quina és la necessitat que no està sent coberta i per tant, crea el conflicte. Donar-li importància: aprenem a donar-li més valor pel benestar personal. Planificar com podem abastir-la: mirar si la podem abastir nosaltres mateixos o si depèn de la relació amb els altres. En aquest últim cas, hem d'aprendre a demanar, comunicant adientment quina és la nostra necessitat als altres (el qual és digne d'un altre article, que ja oferirem en una altra ocasió, ja que molts cops no demanem o demanem malament). Passar a l'acció i avaluar els resultats!

Pensar en un mateix és un indicador de que ens coneixem, sabem el que necessitem i ho sabem demanar i defensar. Tal i com ho fem amb els altres, ens hem d'entrenar amb nosaltres. Pensar en un mateix no és un capritx, sino que és una manera intel·ligent de poder conviure amb els altres.

Marta Tarrida Tinoco

Psicòloga col·legiada núm. 15811

Més informació: mtarrida@copc.cat