Quan depenem a nivell emocional? Quan l'amor es converteix en malaltís i perillós per a la nostra salut psicofísica? Quan som drogoaddictes de l'amor? Hi ha persones que es desenvolupen en drogoaddictes quan no deixen espai a l'autonomia personal, quan confonen l'amor amb la dependència, quan la relació de parella anul·la les dues individualitats, produint una sensació d'ofec en absència de l'altre. Quan estem malament amb l'altre, però no podem viure sense l'altre. El malestar no existeix només en parella. De fet les persones que tenen relacions depenents solen ser depenents, necessiten la seva droga personal, amb o sense parella, siguin amics, pares o altres tipus de droga. Les pors i inseguretats les dominen.
El mite de la mitjana taronja i no ser gens sense l'altre són creences que predominen. Aquestes pors repetitives a la solitud i a l'abandó poden portar els individus a deixar-se viure, perdent l'acte-respecte i l'amor propi. La dependència afectiva està relacionada amb la immaduresa emocional i és el major obstacle per al creixement personal.
Les pors actuen com a protectores perquè la persona depenent no entri en crisi. La separació és vista com alguna cosa horrible, però la inclinació malaltissa no deixa de passar a les persones per dins.
L'autoconeixement és el camí que pot ajudar la persona a voler-se i a sortir de l'abisme del sofriment. Recordo una frase d'una pacient que no volia acceptar la separació després de 8 anys de matrimoni:
“És la meva seguretat, no pot abandonar-me, viure no tindrà més sentit (M.Presta, 2010, Aplaudeix-te a tu mateix, cap. Ventafocs abandonada)”. Aquesta por davant el que és desconegut no li permetia afrontar sóla la seva vida amb els seus recursos. Fins que un dia va entendre que per superar aquest dolor havia d'acceptar la separació i entrar en crisi amb si mateixa enfrentant-se a les seves mancances, la seva història de vida i resoldre els seus assumptes personals per poder avançar. Conèixer i aprendre a estar en solitud sense morir, estimant-se és l'actitud necessària per responsabilitzar-se de la pròpia vida, actuant com a agent actiu.
L'autoconeixement genera una seguretat en un/a mateix/a que ajuda a perdre la por al desconegut. Les persones són fruit de les seves experiències afectives passades. Es pot créixer i promoure el canvi quan es coneixen els mecanismes que han originat la dependència. Si es pot conèixer l'origen es pot començar a veure la vida amb altres ulleres i reinscribir.la, donant-li un nou sentit. La vida mateixa és canvi, imprevist, moviment. Si un és conscient d'això, tindrà majors recursos per afrontar l'existència i estar més satisfet (en llatí
satisfactum, vol dir bastant fet, format). Quan això no és possible per un mateix és aconsellable demanar ajuda a un professional expert. Demanar ajuda és un primer pas cap a la la sortida del camí de l'abisme. Els professionals poden donar eines i activar els recursos personals per promoure la independència afectiva i un camí cap a la autonomia.
Claus per a una aproximació a la independència afectiva:
• Entén les teves pors
• No evoquis el passat
• Centra't en l'aquí i ara
• Dedica't uns moments al dia per estar amb tu mateix
• Fes alguna cosa que et faci feliç: un passeig per la platja, llegir un llibre, etc.
• Desperta't amb un propòsit
• Decideix ser feliç
• Aplaudeix-te els teus objectius assolits
Bibliografia recomanada:
- Erich Fromm(1998) L'art d'estimar. Paidós, Barcelona.
- John Bowlby (1993). El vincle afectiu. Paidós, Barcelona.
- Monia Presta (2010). Aplaudeix-te a tu mateix. Ed. Luciérnaga, Barcelona.
- Robin Norwood (1999). Dones que estimen massa. S.A. Javier Vergara.
Monia Presta
Psicòloga de Quàntum. Autora del llibre Aplaudeix-te a tu mateix, Ed. Luciérnaga. Col·laboradora del programa l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Més informació:
monia.presta@gmail.com
0 comentarios:
Publica un comentari