26.9.16

PRIMERS AUXILIS EMOCIONALS: Què fer quan la situació ens supera.

“Ten muy presente que tu enfoque determina tu realidad”

Yoda


Les emocions ens acompanyen en tot allò que fem, majoritàriament no som plenament conscients d’elles durant els esdeveniments quotidians de cada dia perquè estem distrets posant el pilot automàtic, però es fan notar quan succeeix alguna cosa fora de la norma o ens xoca de manera intensa a la nostra sensibilitat emocional.

Sabem què fer en aquestes situacions? I si no ens passa a nosaltres però sí a algú que ens importa, sabem com actuar davant el desbordament emocional d’una altre persona?



Sovint ens trobem amb situacions emocionals que ens sobrepassen, ja sigui perquè les nostres emocions ens desborden i no sabem com controlar-les o perquè intentem donar suport a una persona que esta sentint aquest desbordament emocional, i no sabem què dir o fer per no empitjorar la situació. Si bé no totes les persones reaccionen de la mateixa manera, existeixen algunes pautes generals per ajudar-se i ajudar als altres davant una situació de descontrol emocional.

Quan ens volem ajudar




Quan es tracta de nosaltres els que notem com les emocions ens envaeixen de forma intensa i comencem a adonar-nos que les coses se’ns podrien escapar de les mans, podem provar de seguir alguns passos:

1) Identificar l’emoció: Per poder gestionar quelcom primer s’ha d’identificar, sembla senzill però no ho és tant. La facilitat en que podem identificar les nostres emocions dependrà de l’autoconeixiement emocional que tenim de nosaltres mateixos, així com de la pràctica.

És important escoltar el cos, tendim a racionalitzar molt les situacions per entendre-les, però sovint el cos és més intel·ligent que nosaltres, si aprenem a escoltar-lo ens serà molt més fàcil saber què ens està passant per dins. 



2) Redirigir l’impuls: Un cop escoltat el cos, és un bon moment per fer servir el cap. Quan l’emoció que ens envolta és la ràbia ens pot dur a terme actes que després podem lamentar, o si ens sentim frustrats podem capficar-nos en aconseguir allò que volem, tot i que a vegades ja no hi ha res que puguem fer, i ens veiem abocats a un cercle repetitiu encara més frustrant. 

Per aquestes situacions resulta molt útil redirigir l’impuls que sentim cap una activitat que ens aporti quelcom positiu o beneficiós. En el cas de la ràbia, l’òptim seria una activitat física o poder desfogar-se amb algú de confiança; mentre que amb la frustració, mantenir el cap fred i enfocar el problema des d’una altre perspectiva pot ser de gran ajuda, fer una llista amb els factors que estan a les nostres mans per poder canviar-los, comentar la situació a una altre persona o revisar la preparació o planificació per fer canvis de millora. 



3) Autocompassió: Sovint ens trobem en que després d’un fracàs o d’un esdeveniment negatiu ens castiguem amb autocrítiques, algunes d’elles poden ser constructives i ajudar-nos a veure en què ens hem pogut equivocar, però masses vegades no parem aquí i continuem amb l’autocrítica, arribant a fer-nos sentir pitjor i malmetent greument la nostra autoestima. 

Cuidar l’autoestima és tant important per l’èxit com les capacitats i habilitats que tinguem, ja que aquesta ens pot impulsar o reprimir. Un factor important per l’autoestima és l’autocompassió, aquesta ens permet empatitzar amb el nostre sofriment i tractar-nos amb amabilitat i amor. L’autocompassió ens permet deixar de “fustigar-nos” amb les culpes i continuar endavant. 



4) Resiliència: La resiliència és la capacitat d’assumir amb flexibilitat i sobreposar-se a les situacions difícils de la vida. És un conjunt de recursos psicològics que permeten a la persona enfrontar-se a les situacions difícils protegint la seva salut mental. 

Aquests recursos consten des de conèixer les pròpies capacitats i limitacions fins la capacitat de mantenir l’humor, però possiblement les més importants són la capacitat de treure un aprenentatge positiu de la situació i la capacitat d’acceptar el no control de la vida. 



Quan volem ajudar 



Per altre banda, quan el conflicte emocional l’està patint una altre persona i en som testimonis, ens podem sentir fora de lloc si no sabem com actuar, alguns recursos que podem provar de dur a terme són els següents:



A. Preguntar què podem fer per ajudar: Un fet tant senzill com preguntar què podem fer moltes vegades s’acaba obviant per actuar sota suposicions o creences pròpies, que no sempre són compartides amb l’altre persona, doncs un cop més, cal tenir en compte que cada un/a reacciona de diferent manera i que el que serveix per un/a mateix/a pot no servir a una altre persona. 

B. Facilita les expressions emocionals: Socialment es pot veure de forma negativa les expressions emocionals com plorar o expressar la ràbia, sobretot segons el context o el gènere de la persona, però poder expressar allò que estem sentint és essencial per poder sobreposar-se. Facilitar a la persona afectada un context còmode i permissiu per expressar les seves emocions de forma adequada l’ajudarà a no reprimir-se i superar el trauma amb més facilitat. 

C. No jutjar ni culpabilitzar: Com ja hem comentat, cada persona té el seu mecanisme de superació personal i únic, en conseqüència, no seria just valorar les reaccions d’una persona en funció de com reaccionaríem nosaltres, ni culpabilitzar-lo per tal de que actuï com nosaltres creiem que és la millor manera. Ajudar significa respectar i donar suport en la recerca dels propis mecanismes de superació. 

D. Escolta activa: A vegades les nostres ganes d’ajudar a l’altre persona ens porta a monopolitzar la conversa amb les nostres opinions, experiències o idees, deixant en segon pla l’expressió de la persona afectada. Tot i la bona intenció, moltes vegades la persona afectada agraeix més que l’escoltis que no pas que intentis solucionar-li el problema. 

                              

E. Respectar els ritmes i necessitats de l’altre: De la mateixa manera que per les nostres ganes d’ajudar podem monopolitzar la conversa, també ens podem sentir frustrats i culpabilitzar a l’altre persona per no millorar o no seguir els nostres consells, o directament sentir-nos ofesos si rebutgen la nostra ajuda. D’aquesta manera, només estem situant el nostre ego al centre del problema, quan per poder ajudar ens hem d’adaptar i respectar les característiques personals de l’altre persona, fins i tot quan aquestes requereixen d’una distància personal.

Neus Elias
Psicòloga col. núm. 22.220



19.9.16

EL MILLOR QUE ENS PODRIA PASSAR: SENTIR-NOS CULPABLES

Pot ser que et sentis culpable per alguna cosa que vas fer, alguna cosa que no vas fer o fins i tot alguna cosa que vas pensar; potser ets dels que es castiguen per no haver fet prou o per no merèixer el que tens. Sigui com sigui, tens davant teu una oportunitat d'experimentar el creixement personal que ens ofereix el sentiment de culpa, així que et convido a aprofitar-lo.


Sol començar amb un "hauria ...?." Una conversa amb nosaltres mateixos en què posem en dubte les nostres accions o decisions, ens jutgem i renyem per alguna cosa que no encaixa amb els nostres valors o la pròpia percepció: hauria d'haver reaccionat millor, no haver-me saltat la dieta, hauria d'haver anat a veure a aquesta persona quan ho necessitava ...

Aparentment pot semblar una font de patiment, però ningú ha dit que fos agradable. De fet és precisament això el que fa de la culpa un sentiment valuós: és una senyal d'alerta que ens fa reaccionar, i ben gestionada i elaborada pot tenir els següents beneficis:

Ens ajuda a actuar de forma pro-social: no perjudicar als altres o ajudar-los és una bona forma de mantenir allunyada la culpa o de esmenar-la. Una mena d'altruisme egoista.

Educa l'autocontrol: per no caure en el parany de la culpabilitat cal pensar en les conseqüències dels nostres actes, cosa que requereix d'empatia, anticipació i una certa planificació o control de les nostres accions i decisions.
És un signe de maduresa: ser coherents amb les nostres idees, valors i tenir sota control els instints que ens farien caure en contradiccions, és un senyal de maduresa emocional. Al sentir-nos culpables, ens estem responsabilitzant dels nostres actes.

Reforça el sistema de valors i la identitat: al capdavall, no hi ha res més gratificant que complir amb les conviccions morals que cadascú te; i això és precisament el que promou aquest sentiment: a ser coherent amb la nostra escala de valors. Quan ho fem, no sentim culpa sinó satisfacció i això reforça qui som.



Què he de fer si em sento culpable?

  1. Reconèixer l'origen d'aquest sentiment i les seves manifestacions: assegura't d'estar entenent el que passa al teu interior quan et sents culpable: cap a on dirigeixes aquesta culpabilitat? què l'origina i com reacciona el teu cos en consonància? Pot ser que et sentis ansiós/a, que et costi agafar el son, que et notis abatut o trist ... ¿Es tracta realment d’un mal dia a la feina o és que en el fons penses que no mereixes ostentar la posició en què et trobes?
  1. Acceptar que vas fer alguna cosa malament (incongruent amb els teus valors): ara que ho has identificat, has de ser capaç d'entendre-ho. Pels motius que sigui, no vas actuar d'acord amb el que creus correcte i amb qui ets, però això forma part del passat i no ha de perpetuar-se o repetir-se.
  1. Esmenar els errors: no es pot canviar el passat, però pots compensar-ho. De fet la culpa és una via per comunicar-nos que hem d'actuar de manera diferent, això pot començar ara mateix: prenent responsabilitats pel succeït. A vegades resultarà tan simple com demanar perdó, confessar la veritat o renunciar a la causa d'aquesta incongruència; en d’altres, pot ser més profund i complex d'esmenar.
  1. Aprendre de l'experiència: pregunta't què has tret d'aquesta experiència. T'ha ensenyat alguna cosa de tu mateix, dels altres o del món que t'envolta? Si davant d'una altra situació similar, ara respons de forma diferent significarà que hi ha hagut un aprenentatge.
  1. perdonar i seguir endavant: tothom comet errors. Entendre això i ser benevolent amb tu mateix et permetrà sortir del pou del remordiment i avançar. Si en cas contrari, el sentiment de culpa es manté, pot ser que hagis de tornar al punt 1 per identificar adequadament el que ha passat i sanejar qualsevol residu d'aquest sentiment.
Es tracta d'un procés pel qual tots passem, en millors o pitjors condicions, alguna vegada al llarg de les nostres vides. Això no vol dir que sigui senzill o fàcil, de fet pot resultar molt confús més aviat. Per això, si estàs experimentant dificultats en avançar per aquest camí, la figura d'un terapeuta pot ajudar-te a aprofundir en aquests sentiments, acompanyar-te en el seu curs i treure el màxim profit del viscut.






Esteve Planadecursach 

Psicòleg col. núm. 21.691

Bibliografia:

25.7.16

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA (O EL POKEMON CAPTURA)?

Inicialment tenia la intenció de dedicar aquest article a com encarar l’estiu, donat que, inevitablement, al mes de setembre tornarem a viure el bombardeig informatiu sobre la síndrome post-vacacional. Però en els darrers dies estem assistint a un altre bombardeig informatiu estiuenc, el del joc de realitat augmentada “Pokemon Go”. És habitual que amb l'arribada de l'estiu es busquin bombes informatives. En aquest sentit, aquest joc ha tingut un ressò notable en diferents tertúlies (televisives o de sobretaula) i una quantitat considerable de vinyetes o memes. Molts comentaris han estat crítics i mordaços, habitualment emesos per persones d’una determinada edat i que no juguen a videojocs.


En aquest article no analitzarem les característiques i peculiaritats d'aquest joc, ni defensarem aficions, sinó que revisarem alguns dels comentaris que s'han dit per tal de redimensionar aquest fenomen i desdramatitzar el seu impacte social inicial.
- Aquest joc és una pèrdua de temps. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, un joc d'entreteniment és una activitat física o mental que té com a objectiu principal la diversió de qui l'executa. Podríem afegir que aquest joc ha sortit a la llum en un període en el que molta gent està de vacances o disposa de més temps lliure. Diverses publicacions científiques han evidenciat que el temps d'oci actiu (com fer activitat física) està relacionat amb el benestar subjectiu, tenir un bon autoconcepte i estar animat. En canvi, el temps d'oci passiu (com veure la televisió o jugar a videojocs) fomenta el sedentarisme, l'obesitat, problemes cardiovasculars o infelicitat. Per tant, ens trobaríem davant d’un joc d'entreteniment que fomenta sortir al carrer i caminar, amb els beneficis integrals que suposa l'activitat física i l'esbarjo. Addicionalment, el joc inclou informació sobre determinats llocs que poden tenir un interès turístic o cultural. Òbviament, cadascú tindrà les seves preferències sobre com ocupar el seu temps, basant-se en criteris subjectius, però convé tenir present que oci i lleure no estan necessàriament lligats a conceptes com el d’“utilitat” o fins i tot el de “descans”.
- Aquest joc és per gent simple o sense inquietuds/interessos. Generalitzar és un error. Hi ha jugadors/es de totes les edats, si bé la majoria es troba en una franja d'edat situada entre els 20 i els 30 anys. En aquí s’inclou per tant una àmplia varietat de persones, des d'aquelles que juguen ocasionalment, fins a les que hi dediquen gran part del seu temps. El nivell educatiu és també ampli. Diversos estudis han establert una relació parcial entre intel·ligència i videojocs, en funció de les aptituds que es posarien en pràctica. En aquest cas, es tracta d’un joc senzill, si bé pot arribar a requerir algunes dosis d'estratègia. Amb tot, si bé no hi ha cap estudi publicat sobre la complexitat cognitiva del perfil de jugadors/es d'aquest joc, sembla que hi hauria suficient variabilitat com per descartar que tots/es siguin simples o no tinguin altres inquietuds o interessos. Aquesta valoració seria novament subjectiva.

- Aquest joc fomenta l'aïllament. Una característica evident d'aquest joc és que implica interactuar amb el món extern i recórrer diversos quilòmetres, a diferència dels jocs que requereixen estar assegut davant una pantalla. A més, es pot jugar individualment o acompanyat d'altres persones, i permet coincidir amb altres jugadors/es amb qui conversar, fins i tot de diverses contrades. D'altra banda, algunes tasques requereixen la cooperació de diversos jugadors/es, i en el futur sembla ser que es podran realitzar intercanvis (com es fa en jocs més tradicionals com cromos o cartes). A més, facilita la connexió entre persones de diferents generacions. Hom podria pensar que les converses entre jugadors/es estaran únicament centrades en aquest joc. És possible. Ara bé, quina és la quantitat, diversitat i grau de profunditat dels intercanvis comunicatius entre les persones? No hem de perdre de vista que el contingut de les converses es veu afectat per variables com l'edat, la personalitat, la intel·ligència, el gènere i la cultura, entre d'altres. Si bé és molt important desenvolupar el llenguatge, dur a terme aquesta tasca requereix tenir en compte aquests factors.
- Aquest joc pot provocar una desconnexió de la realitat. Aquesta és una por generalitzada davant aquelles activitats que impliquen integrar la fantasia en algun àmbit de la vida quotidiana (com va succeir anys enrere amb els jocs de rol). Novament les generalitzacions són errònies. És indubtable que hi ha persones que poden tenir un risc d’adherir-se a la fantasia (o al món digital) desconnectant-se de la vida real. En aquests casos convé valorar per a la persona en qüestió si mostra indicadors de risc com una motivació particular per evadir-se de la vida real, un nivell intel·lectual límit o retard mental, o un trastorn mental.  
- Aquest joc és addictiu. Ja s'ha comentat que hi ha diversos consumidors d’aquest joc. En aquest sentit és convenient diferenciar entre ús, abús i dependència. En poques paraules, parlarem de dependència o addicció quan adquirir un objecte/substància o realitzar una determinada activitat ocupa gran part del temps afectant altres àmbits de la vida, quan una vegada iniciat el consum aquest no es pugui aturar i quan l'abstinència (o passar molta estona sense jugar) generi ansietat, irritabilitat o malestar. En cas que es complissin aquests requisits, seria convenient regular aquest consum abusiu del joc i/o consultar un professional.

- Aquest joc suposa un perill d'ordre públic. Efectivament, s'han produït incidents arran d'aquest joc, provocats per una persona o per una congregació de jugadors/es. En aquest sentit, és clar que cal anar amb compte donat que les distraccions i les multituds poden tenir conseqüències negatives per a la integritat física i comunitària. Convé ser cautelós/a, posar atenció i regular la impulsivitat. En cas que la persona que jugui sigui menor d'edat, caldrà valorar si ha d'anar acompanyada d’una persona adulta. Tanmateix, hi ha persones que gaudeixen portant algunes situacions al límit del risc. Ara bé, la responsabilitat última no és de l'activitat, sinó de l'individu.
Un estudi sobre les motivacions que hi ha al darrere dels jocs digitals en va descriure dos tipus: l'instrumental i el ritualista. La primera inclouria l'adquisició de nous aprenentatges i el desenvolupament d'habilitats, tenir temes de conversa socialment compartits o experimentar amb nous rols. La segona consistiria en entretenir-se, relaxar-se, evadir-se de la vida quotidiana i oblidar les preocupacions. Jugadors/es més joves acostumarien a tenir una motivació instrumental, mentre que la importància de les motivacions ritualistes augmentaria amb l'edat. En definitiva, les motivacions i les manifestacions d'aquest joc són similars a les d'altres activitats lúdiques que generen afició. Pensem en concerts i festivals, rutes turístiques (com les que s'han generat a partir d’un tema, llibre o pel·lícula), esdeveniments esportius (tenim el record recent de l'Eurocopa) o altres jocs.


Cíclicament apareixen jocs que constitueixen una moda més o menys passatgera. Està per veure què succeirà amb aquest. L'estiu és un període en el que moltes persones disposen de més temps lliure i facilita que la gent surti al carrer i a l'aire lliure. És important gestionar adequadament aquest temps, així com intentar que les rutines lligades als horaris i l'alimentació siguin similars a les de la resta de l'any, especialment en les setmanes prèvies a reprendre l'activitat habitual. Així s'afavorirà la readaptació a la normalitat o rutina una vegada hagin acabat les vacances. Quan es torni a tenir més feina (i l'efecte de la novetat minvi), menys temps es dedicarà a pentinar gats o a capturar pokémons.





Joan Miquel Soldevilla Alberti
Psicòleg col. 11.296

19.7.16

¿Eres sincericida?


Sincericidio es una palabra no aceptada por la RAE pero que ya se empieza a utilizar de forma coloquial. Pero ¿Qué significa sincericidio?  Es el acto por el cual una persona, creyéndose sincera, honesta o en posesión de la verdad, está siendo en realidad, desconsiderada, carente de tacto e irresponsable emocionalmente. Al comunicar a otra persona, cierta información, produciéndole una herida emocional.
El sincericidio es la sinceridad que duele, que mata, que daña gravemente la autoestima de la otra persona.
Desde pequeños se nos enseña a decir la verdad, que no se miente y las mentiras son “castigadas”. Decir la verdad, ser sinceros, es muy diferente a ser sincericidas. La sinceridad no hace daño, su intención es ayudar a la otra persona a que vea ciertas cosas que en ese momento no ve. Tiene una intención positiva, el sincericida puede tener buenas intenciones pero termina produciendo daño.
Seguramente, a todos se nos viene a la cabeza alguien que dice todo lo que piensa, que no filtra lo que dice. Normalmente, estas personas se enorgullecen de ir de frente, de ser totalmente francos pero las consecuencias de esta franqueza pueden ser muy dañinas para las demás personas.
La diferencia entre sinceridad y sincericidio reside en un correcto equilibrio entre las conversaciones que tenemos con las otras personas y las que tenemos con nosotros mismos    (nuestra voz interior). Imaginad dejar que salga nuestra voz interior sin ningún tipo de filtro, todo lo que nos vamos diciendo que saliera al exterior posiblemente tendríamos muchos conflictos innecesarios con los demás.
La comunicación es ambigua, ya que cada persona interpreta la realidad a su manera y tiene sus propias conclusiones basadas en sus creencias. La voz interior necesita pasar por el filtro de la conciencia para valorar el efecto que deseamos que tenga en las otras personas.
Es importante preguntarse: ¿Qué digo? ¿Cómo lo digo? ¿Cuándo lo digo? ¿Para qué lo digo? Tomar conciencia de estas preguntas nos ayuda a tener una comunicación más clara pero con tacto hacia la otra persona. Las personas que dicen todo lo que piensan no se han realizado previamente estas preguntas.
No digo que no se deba decir la verdad, si no que la verdad se puede decir de muchas maneras. También es importante saber si la otra persona quiere tener nuestra información, hay personas que pecan de dar consejos y opiniones sin ser pedidas. Son personas que en ese momento piensan más en su deseo de decir que no en el deseo de la otra persona de recibir.
Posiblemente como en la mayoría de las cosas de la vida, la clave estaría en el equilibrio entre el exceso y el defecto. Saber que conversaciones son adecuadas tener y  que conversaciones es mejor guardar.
Lola Guerra Ruiz
Psicologa Nº Col. 11389

11.7.16

L'efecte Zeigarnik

Quantes vegades t'has trobat recordant tasques pendents per finalitzar o coses que has començat però no acabat? De vegades aquestes coses pendents i per acabar acaben convertint-se en pensaments recurrents i pesats. Aquest fenomen ha estat estudiat àmpliament des de fa molts anys. La primera a adonar-se dels efectes de les tasques incompletes sobre la memòria i la creació de records va ser B. Zeigarnik en la dècada dels 20 's.


En resum, una de les troballes més rellevants en els seus estudis confirma que la nostra memòria sol acordar amb més força de les tasques que no han estat acabades. Les persones que vam interrompre una activitat sense arribar a completar-probablement recordarem amb més facilitat el contingut de la tasca iniciada, a diferència d'aquelles que culminen el treball sense interrupcions.

El problema sorgeix quan aquest efecte es combina amb la possibilitat de postergar tasques i activitats que no ens resulten agradables. Qui alguna vegada no ha deixat per fer les tasques més pesades per la casa després d'haver-les començat? O, fins i tot, haver deixat una conversa a mitges per no voler afrontar les seves conseqüències i després haver de viure amb aquesta sensació de no haver dit el que es volia dir.

Mentre més complexa sigui l'activitat i major la implicació emocional, més difícil serà poder afrontar i culminar-la, tot i saber racionalment que fer-ho ens aportarà més tranquil·litat. La necessitat de tancament cognitiu (acabar les coses que vam començar) és una tendència natural a buscar una resposta definitiva eliminant ambigüitats i evitant la confusió. Llavors, fins que no acabis el que has començat, aquests pensaments i imatges mentals vindran una i altra vegada de manera esporàdica o regularment al teu cap.

Amb l'arribada de l'estiu, és possible que tinguis una mica més de temps lliure, i la intenció d'aquest escrit és que puguis animar-te a culminar el que has començat i no has acabat encara, lliurante així de pensaments molestos i repetitius.

Si t'animes, aprofita i acaba els teus assumptes pendents: busca un moment per parar, respirar i començar ... Sense pensar-ho molt!



William Alejandro Noriega De Jesús

Psicòleg i Coach

4.7.16

SEXE I DIVERSITAT FUNCIONAL: COM AFRONTAR LA SEXUALITAT EN LA [dis]CAPACITAT

L'afrontament davant el despertar de l'interès sexual per part dels fills i filles sempre ha estat un tema complicat per els progenitors, saber trobar el moment, què dir i cóm dir-ho, superar les diferències generacionals i proporcionar i aconseguir informació sense vulnerar la seva privacitat no ha estat mai fàcil. Lamentablement és freqüent que aquest repte acabi sent esquivat per tal de no patir l’ incomoditat, evitant la conversació directe o delegant la responsabilitat de la informació afectivo-sexual a les escoles. I si ja és freqüent la falta d'informació específica i d'atenció personalitzada que reben molts joves amb funcionalitat normativa, l'atenció i informació afectivo-sexual que reben els/les joves amb diversitat funcional sovint és insuficient o simplement inexistent.  


La imatge social que s'ha anat formant d'una persona amb diversitat funcional, ja sigui a nivell físic o mental, és la d'una persona asexual, aliena a qualsevol interès eròtic cap a un mateix o cap als altres. Sobretot en els casos de discapacitats intel·lectuals, freqüentment son encasellats en una imatge angelical, tractats com a nens i nenes amb manca de necessitats eròtiques. No obstant, per por a que la seva condició sexual es descontroli, aquesta és considerada problemàtica, inclòs a vegades malaltissa, quan sorgeix a la llum. 

Aquesta por a enfrontar-se a una realitat sexual de la persona discapacitada, no únicament per la confrontació amb les pròpies creences o valors sinó també amb els valors i creences de la societat, sovint repressores i limitades a una falsa realitat homogènia i estàtica, comporta la creació d'un seguit de prejudicis i creences falses entorn a les persones amb diversitat funcional, que conseqüentment desemboquen primer en una desinformació cap a les persones afectades i a les seves famílies, i segon en un rebuig i discriminació generalitzada a tot allò relacionat amb una part essencial que ens defineix com a persones, com a éssers sexuats. 

No obstant, aquesta por és totalment comprensible, ja que generalment sorgeix des de l'amor. Sovint les limitacions que poden experimentar les persones amb diversitat funcional, com en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, pot comportar una dificultat per avaluar les situacions de risc o la dificultat per establir límits en les seves relacions socials. Tot hi així, cal tenir en compte que una excessiva protecció i aïllament comportarà dificultats de més per a la persona afectada en el moment d'establir relacions socials sanes fora de l'entorn familiar, així com una vulneració als seus drets d'equitat sexual (oposició a totes les formes de discriminació, independentment del sexe, gènere, orientació sexual, edat, raça, classe social, religió o limitació física o emocional), privacitat sexual o educació sexual integral, etc. contemplats en la Declaració dels Drets Sexuals per la WAS (Associació Mundial per la Salut Sexual).


Davant aquest marc de necessitats legítimes i pors comprensibles, què podem fer al respecte? 
Ja sigui com a familiars, professionals, persones amb diversitat funcional o simplement com a part d'aquesta societat, podem intentar aportar el nostre granet de sorra millorant o facilitant alguns aspectes per lluitar per una integració total, com per exemple:

Fomentar una educació afectivo-sexual integral de qualitat, adequada a cada tipus i nivell de dificultat física o intel·lectual del individu.
Fomentar actituds d'igualtat, respecte i tolerància davant les expressions afectives i eròtiques pròpies i alienes.
Ensenyar a valorar correctament les diferents situacions de risc que es puguin donar, així com proporcionar eines per a la bona presa de decisions.
Facilitar el desenvolupament sexual i explicar el concepte de intimitat, tot oferint un entorn privat i digne per dur a terme aquest descobriment.
Educar sobre habilitats socials, oferint eines per a la correcte comunicació dels seus desitjos, així com promoure l'empatia i la tolerància a la frustració i a la negativa. 
Fomentar l'integració a la societat ajudant a establir vincles més enllà de l'entorn familiar.

Tanmateix, també es pot optar per la figura de l'assistent sexual, en casos que la persona adulta amb diversitat funcional expressi la seva necessitat i interès per l'exploració de l'autoerotisme i/o el contacte eròtic amb una altre persona i no ho pugui realitzar satisfactòriament per si mateix/a. En el nostre país just es comença a conèixer la figura del assistent sexual, però en altres països europeus aquest servei esta integrat juntament amb els serveis d'assistència personal; l'últim pas per a la seva total integració és a nivell legal, el qual es duu a terme de forma alegal però tolerat per l'Estat en països com Alemanya, Bèlgica o Suècia, sent Suïssa l'únic país que actualment ha regulat en la seva totalitat la creació d'empreses d'assistència sexual. 

El debat entorn aquesta assistència sexual sorgeix de la seva similitud amb la prostitució, però no s’han de confondre. L'assistent sexual està format sobre les diferents diversitats funcionals i sensibilitzat amb les seves necessitats tant a nivell afectiu com sexual, així la seva figura es l'adequada per proporcionar el suport quan la persona necessita d'ajuda externa per desenvolupar l'autoerotisme (masturbació) o mantenir relacions sexuals amb la seva parella, també quan vol experimentar la sexualitat compartida però per motius funcionals les vies més tradicionals no resulten efectives. 

Actualment en el nostre país Catalunya està sent una de les comunitats més avançades en l'introducció de la figura d'assistent sexual, creant associacions com Tandem Team que faciliten la informació i el contacte amb l'assistència sexual, formant part també de la EPSEAS (European Plataform Sexual Assistence).

En conclusió, la sexualitat en persones amb diversitat funcional és tant subjectiva i variada com ho és per qualsevol altre persona, no totes les persones compartim la mateixa manera de viure la nostre sexualitat ni sentim les mateixes necessitats ni interessos, però sí que compartim el dret a ser respectats i valorats en la nostre totalitat, incloent el nostre desenvolupament sexual sense importar les nostres característiques físiques, psíquiques o socioculturals. Tot hi existir la necessitat de protegir a les persones que presenten més vulnerabilitats davant situacions de risc, ens hem de preguntar si el fi justifica els medis.  






Neus Prats Elias
Psicòloga núm. 22.220

27.6.16

PER POR A PATIR

Et limiten les teves pors? T'has plantejat alguna vegada quines coses faries si no tinguessis por a perdre, al que diran, a equivocar-te i en definitiva a passar-ho malament i patir? Ara potser pensaràs en l'excusa que els psicòlegs defensem freqüentment; sí,  allò de que “la por és necessària” i que sense por ens hauríem exposat a riscos desmesurats que posen en perill la nostra supervivència i benestar. Però resulta que entre aquesta por adaptativa i la por limitant hi ha un gran repertori de possibilitats on situar-nos a nosaltres mateixos i les fronteres del que considerem acceptable.



El que he observat és que la por te una gran influència en la majoria de decisions que prenem en el nostre dia a dia, i curiosament m’atreviria a dir que poques vegades aquesta por quotidiana es podria considerar adaptativa, bona i saludable. Però ja que és una opinió personal, et convido a fer l'experiment per tu mateix: pensa en aquelles decisions que has pres últimament, les més importants podrien girar entorn a l'amor (la parella, la família, els amics) o la feina, però també pensa en aquelles decisions que has pres de manera quasi automàtica com el camí que has escollit per arribar a un lloc, el menú que has menjat la última setmana o fins i tot els canals de tv, llibres o blogs que has decidit consultar. Hi ha algun residu de por en alguna d’aquestes decisions?

La por és una motivació amagada extremadament poderosa. Tenim por d'admetre les nostres pors, i això fa que passin desapercebudes, que tinguem por de mirar a la por als ulls i confrontar-la. Llavors com ho hem de fer per vèncer-les? Primer de tot indentificant-les tal i com has fet al analitzar les decisions que has pres recentment; i després acostant-nos-hi a poc a poc, sense defugir-ne les conseqüències.



Si a alguna cosa hauríem de tenir por és a les limitacions que ens generen les mateixes pors, ja que restringeixen la nostra experiència vital i ens allunyen de les possibilitats d’aprenentatge que ofereix el patiment; perquè el patiment productiu és una eina diametralment oposada a les pors limitants, és una experiència que ens ajuda a créixer, a madurar i a viure.

I és que, tal com deia el gran pensadors alemany del S.XIX:
“Viure és patir, sobreviure és trobar alguna cosa significativa en el patiment” F. Nietzsche






Esteve Planadecursach 
Psicòleg col. núm. 21.691


19.6.16

TOT ÉS PER ARA MATEIX!

“Si vostè es troba en un pot que fa aigua de forma crònica, l'energia que dediqui a canviar el vaixell probablement serà més productiva que l'energia que dediqui a tapar els forats "
Warren Buffet


La teva organització o empresa està estressada?

Igual que les persones, hi ha empreses que viuen en l’estrès, en les que tot és per ja! Són organitzacions que estan situades en la urgència, i la planificació no és útil o no es compleix. Són organitzacions que desprenen una certa hostilitat vers allò que les envolta, que és percebut com a font de problemes, i que sobretot es tracta d’evitar: els clients, els proveïdors, els usuaris, o la ciutadania. Són organitzacions basades en l’exigència i l’explotació dels recursos, en lloc de cuidar-los, i conrear-los per a que donin els seus fruits.



Igual que les persones afectades per estrès, aquestes entorns laborals no poden pensar, i van responen de forma reactiva als “focs” que apareixen en el dia a dia, perden recursos mentals i incrementen la probabilitat d’emmalaltir.  Hi ha una sensació de no donar a l’abast a tot el que s’ha d’atendre.  Les persones que lideren les organitzacions necessiten propiciar un canvi de cultura mitjançant el propi procés de lideratge. NECESSITEN DESENVOLUPAR UN LIDERATGE ATENT I COMPASSIU.  


Sovint es tendeix a creure que és una mala gestió del temps, amb un enfocament centrat en una idea tipus “hi ha alguna manera de fer més en menys temps” centrada en la productivitat o resultats. Hi ha una altre forma, que consisteix en canviar la perspectiva, i connectar-se de forma autèntica i amable amb les persones que hi treballen. Les organitzacions són éssers vius, un ecosistema a on tothom que hi és està interconnectat. Aquest tipus de lideratge desenvolupa l’empatia i les accions positives vers els altres. 

Les nostres ments interactuen i tenen un impacte en la resta de ments. Com vols que sigui aquest impacte? Amenaçador? Que generi alerta? O que generi inspiració i ganes d’aportar? Creus que si penses en el teu equip, l’empresa no obtindrà bons resultats?  Avui sabem per la investigació en neurociència de la importància dels vincles. Com són els vincles en la teva empresa? En què es basen?  Quina emoció es promou en la teva organització?  Com és la comunicació en la teva empresa?

Christina Boedker, docent a la "Australian School of Business" i líder d'un estudi d'investigació que està analitzant les opinions de més de 5600 professionals de 77 organitzacions sobre els factors que juguen un paper més important en la relació entre lideratge i desenvolupament organitzacional, planteja que hi ha un poderós nexe d'unió entre productivitat i el que s'està considerant com "lideratge compassiu" en les organitzacions.



Els resultats de la investigació esmentada posen de manifest el valor d'adoptar una actitud "compassiva". Les organitzacions d'alt rendiment mostraven que:

1.- Els líders dedicaven més temps que en les de baix rendiment a liderar als seus col·laboradors.

2.- Els líders posseïen valors ètics i eren coherents amb el que predicaven.

3.- Els professionals sèniors facilitaven que els de menor experiència fossin liderant projectes.

4.- Els líders fomentaven el desenvolupament i l'aprenentatge dels seus col·laboradors.

5.- Els líders estaven oberts a rebre feedback i crítiques dels seus col·laboradors, considerant que oferien oportunitats d'aprenentatge.

6.- Els líders reconeixien la feina ben feta dels seus professionals.

7.- Els líders estimulaven la col·laboració entre els seus col·laboradors.

8.- Els líders comunicaven visions i metes clares per al futur.

9.- Els líders són innovadors i fomenten la creativitat dels seus professionals.

Per a que la nostra ment pugui entomar aquest objectius i es pugui protegir dels perills, necessita connectar també amb un estat de calma i tranquil·litat. De igual manera, aquesta ment col·lectiva que és una organització humana, precisa espais per poder connectar també amb aquesta funció del nostre cervell.

Quin espai de calma i tranquil·litat hi ha a la teva organització?

Des de Quantum hem desenvolupat un programa basat en Mindfulness i Lideratge per afavorir l’amabilitat als entorns laborals. Si encara penses que l’amabilitat és enemiga de la producció, t’animen a experimentar-ho!

Soledad Calle Fernández
Psicòloga, Coach i Formadora en Mindfulness
Co-directora del Postgrau en Mindfulness i Psicoteràpia de IL3-UB
Tel. 639.366.105