POSTGRAU EN TEATRETERÀPIA

Quantum col·labora en el Postgrau en Teatreteràpia que ha estat reconegut per la Universitat de Girona (UdG). És el primer postgrau oficial en tot l'estat espanyol i es realitzarà a les aules de formació de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella (IESP) de Barcelona. Us deixem més informació sobre el programa, professorat, metodolgia i període d'inscripcions d'aquesta primera edició universitària que comença a la tardor del 2012.

Nota: Aquest és el primer postgrau sobre Teatreteràpia que es fa a tot l'estat.

Titol: Postgrau en Tècniques teatrals aplicades a la intervenció psicoterapèutica
Hores: 12 crèdits ECTS
Tipus: presencial a Barcelona
Diploma: Curs de Postgrau Tècniques teatrals aplicades a la intervenció psicoterapèutica, atorgat per la Fundació Universitat de Girona
Altres reconeixements: Reconegut d'interès sanitari per l'Institut d'Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya
Dirigit a: Diplomats i llicenciats de l'àmbit de la psicologia, l'educació, la salut, les ciències socials i l'art
Dates: del 27 d’octubre de 2012 al 8 de juny de 2013
Horaris: Un dissabte al mes, de 10 a 14 hores i de 15.30 a 18.30 hores

Lloc: Aules de formació de l'Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella a Barcelona

Programa

Models teòrics i pràctics

1. Models teòrics de la Teatreteràpia segons un enfocament integrat de Psicologia i Teatre. La integració: que és?, per què es necessita? Models integradors. Història de la Teatreteràpia. Factors terapèutics del teatre: dramatització, improvisació, distancia estètica, catarsi, memòria afectiva, el joc de papers o rol playing, el “com si”, joc,creativitat i espontaneïtat, l’ex ternalització i reestructuració cognitiva.
2. Art i psicologia. Psicologia de la creativitat en Teatreteràpia. Models psicològics, socials, psicosocials i integradors sobre la terapeuticitat de la creativitat. Definicions de creativitat i procés creativo-terapèutic. Estudis sobre la creativitat humana. Aplicacions teòricopràctiques: elaboració d’intervencions en àmbits individuals i comunitaris per desenvolupar les capacitats creatives dels usuaris.
3. Counseling i psicologia de la comunicació en Teatreteràpia.
4. Psicologia evolutiva en Teatreteràpia: coneixements sobre la funció simbòlica en els individus des de la primera infància fins a l’edat adulta. Aplicacions pràctiques: ús de l’expressió teatral i gràfica (dibuix) per expressar el funcionament del client/pacient

Models teòrics teatrals en Teatreteràpia:

1. Antropologia i Teatreteràpia: La funció del teatre com a eina terapèutica en les societats al llarg dels segles fins a l’actualitat. Història del teatre.
2. Psicopatologia: trastorns de personalitat, avaluació, diagnòstic i intervenció teatreterapèutica.
3. Tècniques utilitzades en Teatreteràpia: ús dels diferents llenguatges artístics: improvisacions teatrals, desenvolupament de l’imaginari, representacions dramàtiques, treball sobre el còmic i el clown, sobre el cos, el moviment i la dansa, la veu, l’escriptura creativa, la relaxació i el training autògen, sobre les faules, els mites i les arts gràfiques.

Procés terapèutic

1. Dissenyar un vestit del client/pacient adequat al context d’intervenció. La demanda i la seva anàlisi. El problema i el funcionament del client.
2. Preparació i acomodació del setting.
3. Projectació d’intervencions preventives i rehabilitatòries en els diferents àmbits. Disseny del procés terapèutic segons els contextos d’intervenció (avaluació, diagnòstic i pla de tractament): Els àmbits poden ser terapèutics, educatius, centres de salut (hospitals, centres de dia, geriàtrics, oncològics), socials i comunitats amb risc d’exclusió social, centres penitenciaris, situacions d’urgència (terratrèmols, inundacions) i centres lúdics.

Habilitats integrals del terapeuta

1. Les habilitats bàsiques terapèutiques, l’ús del counseling i el teatre com a eines facilitadores de la comunicació i de la resolució creativa dels problemes.
2. L’estil personal del terapeuta, el seu cicle vital i treball sobre les seves dificultats a l’hora de fer teràpia.
3. Seminaris vivencials

Direcció

Monia Presta. Psicòloga clínica. Terapeuta sexual i de parella a Quantum Psicoteràpia · Desenvolupament · Formació de Barcelona. Teatreterapeuta i arteterapeuta per l’Acadèmia Europea d’Art-teràpies Expressives (Roma). Diplomada en Teatre al Centro Teatrale Sperimentale per la Universitat d’Urbino (Itàlia). Postgrau en Teràpia Sexual (UB) i Postgrau en Teràpia de Parella (UB). Autora del llibre “Apláudete a ti mismo. Superar los obstáculos a través de las artesterapias”. Ha treballat com a actriu en “L’ombra de Lear” de Wiliam Shakespeare amb la direcciò de Quim Dalmau. Ha treballat com a actriu a les companyies I commedianti Teatro Potabile i Teatro CUST (Italia) i per al Teatro Stabile de Pescara.

Coordinació

Elena Crespi. (Iesp) Psicòloga. Subdirectora i coordinadora de formació de l’Institut d'Estudis de la Sexualitat i la Parella. Postgrau de Salut Sexual i Reproductiva (UdL). Màster en Teràpia sexual i de parella (UB). Postgrau en Teràpia de parella (UdG). Postgrau en Psicoteràpia Integradora (UdG). Postgrau en Teràpia breu estratègica (UdG). Col·laboradora habitual de diferents mitjans de comunicació.

Ma Esperança González Álvarez. Llicenciada en Psicologia i Filosofia per la Universitat de Barcelona. Responsable de programes pilot Barcelona Activa amb implantació de metodologies teatreterapèutiques en projectes d’inserció laboral per a adolescents pel CIRE (Centro de iniciativas por la Reinserción). Responsable de programes teatreterapèutics (Pla Jove, Jóvenes en los Barrios, programas NOA) amb diferents grups de persones en situació de risc d’exclusió social (Barcelona). Responsable del programa “Psicologia-Teatre” al centre educatiu de menors Oriol Badia (Justícia Juvenil). Teatreterapeuta al projecte Teatro-Dentro a la presó de Quatre Camins, programa Grundtvig, en col·laboració amb la Comunitat Europea (països participants: Itàlia, França, Alemanya i Espanya).

Metodologia

La metodologia de treball es fonamenta en la combinació de les aportacions teòriques per part del professorat, juntament amb el treball d’anàlisi de casos i històries clíniques aportades pels diferents professionals que intervenen en el curs. Així mateix, i per tal que l’alumnat pugui adquirir determinades habilitats, necessàries per a assolir els objectius d’aprenentatge d’aquest curs, es duran a terme sessions de dramatització i de role playing per tal que els alumnes puguin millorar les seves capacitats.

• Tutories: D’altra banda els alumnes comptaran amb hores de tutoria per part de professors del curs per tal de resoldre els dubtes relatius als continguts o al procés de la formació, així com del treball a dur a terme.
• Supervisió: Per tal de poder fer una anàlisi acurada de diversos tipus d’intervencions, així com per donar suport a les activitats que portin a terme els alumnes en la seva vida professional, s’habilitarà una espai de supervisió, que consistirà en 7 sessions de 2 hores cadascuna, repartides al llarg del curs.
• Teràpia formativa: Els alumnes hauran de realitzar 10 hores de teràpia individual formativa, a càrrec dels professionals de l’Institut, a fi i efecte de que puguin posar-se en la posició del client, i de que puguin beneficiar-se d’una teràpia que té com a finalitat ajudar-los a treballar, en privat i confidencialment, alguns aspectes personals, cara a millorar les seves competències clíniques. L’import d’aquesta activitat està inclòs en la matrícula del curs.
• Treball final: Per superar el curs caldrà dissenyar un projecte d’intervenció sobre aspectes relacionats amb el contingut del curs. Aquest treball pot ser un projecte real a portar a terme, o pot ser un projecte simulat. En ambdós casos, es valorarà la creativitat i la rigorositat metodològica.

Professorat

• Daniel Borrell Giró. Psicòleg. Soci-Fundador de Quantum Psicoteràpia · Desenvolupament · Formació de Barcelona i Vilafranca del Penedès. Postgrau en Art-teràpia per la Universitat de Girona. Màster en Teràpia Sexual i de Parella. Formació en Anàlisi Transaccional, expert en tècniques de teràpia avançada. Expert en Art-teràpia al programa de rehabilitació de la Unitat de Psicología de la Clínica del Dolor a l’Hospital Universitari Trias i Pujol (Badalona). Membre del Grup de Treball de Dolor Crònic del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
• Araceli Bruch Pla. Llicenciada en Història de l'Art (UB), ha estudiat Art Dramàtic i Filologia Catalana. Actriu, directora i dramaturga, forma les companyies Bruixes de dol (1979) Teatre del temps (1989) i La Filumena (1994). Ha desenvolupat iniciatives artístiques per impulsar textos i estètiques de gènere, com la creació de la Companyia Bruixes de Dol (1979) i els tres Cicles de Cartografies del desig (1997-1998-2001) – el darrer seleccionat per la U.E., com a Programa Europeu “Cultura 2000”. Com a escriptora és autora de les obres teatrals: Re-clams (Entreacte 1997), traduïda a l’anglès, Re-call, dins A female Scene. (Five Leaves-2007); Escac i Mat (Arola 2005) i Àlbums de Comiat (ArtTetral 2007) entre d’altres i de les dramatúrgies La sala de les nines, sobre narracions de Rodoreda (1979), (Assaig de Teatre-2001) i de La nit de carnaval de Katharina Blum (1988), sobre la novel·la de H. Bölh. Professora de dicció i locució, i de tècniques artístiques aplicades, imparteix cursos i seminaris des de 1983. Actualment és membre del Consell de Dones de Barcelona en representació de l’associació Teatre Dona de la qual forma part des de la seva fundació el 1984.
• Laura Galimberti. Psicoterapeuta (acreditada por la FEAP). Membre del Network Europeu de Teràpia Breu Estratègica i Sistèmica. Màster en Teràpia Cognitivo-Social (UB), Màster en Teràpia Sexual i de Parella (UB), Professora del Màster en Teràpia Sexual i de Parella (UB). Membre de l’Associació Espanyola de Teràpia Breu. Coordinadora i professora del Postgrau en Teràpia Breu estratègica (UDG i IESP)
• Ma Esperança González Álvarez. Llicenciada en Psicologia i Filosofia per la Universitat de Barcelona. Responsable de programes pilot Barcelona Activa amb implantació de metodologies teatreterapèutiques en projectes d’inserció laboral per a adolescents pel CIRE (Centro de iniciativas por la Reinserción). Responsable de programes teatreterapèutics (Pla Jove, Jóvenes en los Barrios, programas NOA) amb diferents grups de persones en situació de risc d’exclusió social (Barcelona). Responsable del programa “Psicologia-Teatre” al centre educatiu de menors Oriol Badia (Justícia Juvenil). Teatreterapeuta al projecte Teatro-Dentro a la presó de Quatre Camins, programa Grundtvig, en col·laboració amb la Comunitat Europea (països participants: Itàlia, França, Alemanya i Espanya).
• Aurora Leal García. Professora titular de la Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació. Àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació. Investigadora de construcció de sistemes de símbols i signes de la nostra cultura. Utiltiza diferents sistemes de simbolització (teatre i dibuix) com a mitjà d’expressió d’estats interns (representacions mentals sòcio-afectives i temes de gènere). Investigadora dels sistemes simbòlics en la població infantil, adolescent i adulta.
• Thomas Louvat: Llicenciat en Teatre a l‘Institut d’Estudis Teatrals de la Universitat de Paris-Sorbonne Nouvelle. Teatreterapeuta i coordinador del projecte Teatro Dentro- Barcelona (producció artística en contextos de reclusió i formació de la població presa i dels agents del sistema penitenciari a través del teatre, la fotografia i el cinema). Especialista en Antropologia teatral i Història del Teatre. Coordinador d’un treball d’investigació sobre l’ús del teatreteràpia en contexts socials extrems. Professor de cursos de formació per a professionals que treballen amb poblacions en dificultat social (Espanya, Argentina, Paraguai, Costa Rica, El Salvador i Colòmbia).
• Assun Planas. Llicenciada en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona. Especialització de veu per l’Institut del Teatre (Barcelona). Professora de Commedia del arte i risoteràpia a l’Institut del Teatre de Barcelona (cursos 2006-2007-2008). Professora de veu a l’Escola de Teatre El Timbal. Professora d’interpretació a l’Escola de Teatre el Galliner de Girona (2009).. Professora de veu al sindicat de periodistes. Actualment duu a terme el Doctorat d’arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona i exerceix com a actriu en cinema, teatre i televisió.
• Monia Presta. Psicòloga clínica. Terapeuta sexual i de parella a Quantum, centre de psicoteràpia i formació, a Barcelona. Teatreterapeuta i arteterapeuta per l’Acadèmia Europea d’Art-teràpies Expressives (Roma). Diplomada en Teatre al Centro Teatrale Sperimentale per la Universitat d’Urbino (Itàlia). Postgrau en Teràpia Sexual (UB) i Postgrau en Teràpia de Parella (UB). Autora del llibre “Apláudete a ti mismo. Superar los obstáculos a través de las artesterapias”. Ha treballat com a actriu en “L’ombra de Lear” de Wiliam Shakespeare amb la direcciò de Quim Dalmau. Ha treballat com a actriu a les companyies I commedianti Teatro Potabile i Teatro CUST (Italia) i per al Teatro Stabile de Pescara.

Més informació

Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella
C/ València, 300, ent 2
08009 Barcelona
Telèfon: 93 215 58 83 begin_of_the_skype_highlighting 93 215 58 83 end_of_the_skype_highlighting
formacio@iesp.cat Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

ESTAR PRESENTS ENMIG DE LA CRISI

L’Alba és una nena de 12 anys, filla d’una mare que té èxit en la seva empresa i d’un pare molt ocupat. Els seus pares estan poc a casa i quan hi són, no estan presents, sempre pensant en els problemes de la feina, aclaparats per fer front als pagaments, a les demandes dels clients i a la por de les pèrdues en la facturació. La mare de l’Alba li pregunta sobre què desitja per al seu aniversari, que serà aviat. Què vols que et compri, li demana. L’Alba s’ho rumia, té de tot, i després de reflexionar li diu: Et vull a tu!

La nostra cultura està plena d’estímuls per distreure’ns de les crisis personals i col·lectives:  el consum il·limitat, l’entreteniment digital del món virtual, les addiccions, l’afany de diners, són una mostra de succedanis per despistar-nos. Normalment posem les nostres esperances de plenitud i realització en objectes externs, els quals són absolutament transitoris i moltes vegades estan fora del nostre control. En aquesta cultura consumista hem posat molt d’èmfasi en l’adquisició de coses  i en perseguir experiències plaents,  que ara es mostra insostenible i veiem la seva cara més depredadora en l’avidesa d’alguns per obtenir més i més. Mentre vivim amb poca consciència, amb la ment posada en d’altres temps i experiències d’allò que succeeix, ens perdem de les delícies constants de la vida. Vivim anestesiats i necessitem de molts estímuls externs per sentir-nos vius. El que ahir ens satisfeia, avui ja no ho fa, i hem d’incrementar la dosi d’estímul, caient en comportaments addictius, en allò que la Sharon Salzberg anomena “una interminable cadena d’anhels”. En aquest context, detenir-se, simplificar, fer silenci i aliar-se amb la veritat, és un gest digne, i revolucionari que ens permet una millora continua.

Fa dos anys, la revista Science publicà un article sobre un estudi d’un grup d’investigadors de Harvard, titulat “Una ment distreta és una ment infeliç” (A wandering Mind in an Unhappy One). Amb una mostra de 2.250 persones voluntàries, aquestes havien de respondre en moments imprevistos del dia què estaven fent, en què estaven pensant i quin era el seu grau de felicitat en una escala d’1 a 5. Els resultats mostraven que un 47% dels subjectes estaven pensant en una cosa diferent a la que estaven realitzant, es a dir, que la meitat del temps no hi eren presents. El segon resultat important d’aquesta investigació era que el grau de felicitat no estava relacionat amb l’activitat que estiguessin realitzant, sinó amb el grau de connexió amb allò que estaven fent. És el grau de presència en allò que fem el que aporta major benestar. Si estem realitzant una activitat, per exemple, estar amb algú de la nostra família i la nostra ment està divagant sobre un altre tema com sobre el que hem de fer després o demà, o imaginant-nos en un altre lloc, això rebaixa el nostre nivell de felicitat. No és el que fem, sinó com ens vinculem amb aquella activitat el que ens  reporta un major benestar. Això és així inclús quan la divagació o distracció mental té continguts o pensaments  “positius”.

La pràctica de l’atenció plena ens convida a observar la manera en que donem resposta als esdeveniments que ens toca viure, per conrear una actitud d’acceptació i obertura front les dificultats. L’acceptació no és resignació ni passivitat, és el reconeixement veritable del que ens succeeix per tal de poder actuar de forma adaptativa a les circumstàncies, i obrir-nos a possibilitats diferents, integrant en el nostre cervell tota la informació de l'experiència viscuda.

En aquests moments, més que mai, podem veure que les pedres formen part del camí, i com diu William James recordar que “la facultat de tornar de forma deliberada l’atenció errant, una vegada i una altre, és el fonament del discerniment, del caràcter i de la voluntat. Ningú és mestre de sí mateix si no la té”. 

I és aquesta atenció plena la que permetrà que  l’Alba  obtingui el millor regal:  la presència dels seus pares.

Soledad Calle Fernández

Psicòloga i Coach

SALVEM LES VACANCES! APRENDRE A NO FER RES

S’apropen les vacances tan desitjades i alhora perilloses. En aquests dies els mitjans de comunicació ens están inundant amb la prova del bikini, les dietes i les metes de viatge. Com podem gaudir-ne d’una manera plena? Quines són les claus per passar-les bé sense estressar-nos? Per començar hem de recuperar el sentit de la paraula vacances, el plaer del vacuum, o sigui el dolce far niente. Vivim en una societat  multitasking, on vigeix l’imperatiu de ser productius i multiactius. Estem bombardejats per milers d’informacions, estimulats  continuament a omplir el temps i incapaços de parar atenció en res. La nostra societat no està acostumada a parar-se, ni tan sols per pocs minuts.

Alguns estudis d’investigadors del Massachussets Institute of Technology de Boston han demostrat que el cervell humà en les pauses, en el otium fixa la experiència viscuda reorganitzant les informacions adquirides. És a dir que augmenta la activitat mnemònica i la elaboració de la experiència. En canvi quan estem fent més accions a la vegada baixa la memòria, la capacitat d’atenció i els temps de reacció. El problema que això comporta és que no estem en el aquí i ara del present, sinó que estem pensant en el que hem de fer o farem encara que estem parlant amb un interlocutor. El multitasking crea estrès i alhora és un cercle del qual n’és difícil sortir.   

Per si no hi hagués prou en la temporada primaveral ens marejen amb programes i publicitat sobre la programació del nostre viatge redemptor. D’aquesta manera es crea una paradoxa: les vacances que haurien de reduir el nivell d’estrès, regenerar i ajudar-nos a experimentar una situació de benestar, podrían revelar-se un autèntic boomerang.

Per gaudir de les vacances el primer pas és  guardar la feina en un calaix. Com?

Fer una llista de la feina que no s’ha pogut delegar o acabar apuntant un ordre de prioritat ajudarà a plantejar-se a la tornada quines són les qüestions realment importants de reprendre.

Aixó ajudará tancar el calaix  el psico-físic.

A més cal dir que és important no idealitzar-les de manera excessiva.  Si no podria passar allò de:” Ho has desitjat tant, i això és tot?”Una autèntica decepció: la mirada severa que acompanya el “Aixó és tot?” pot esborrar qualsevol rastre  de bellesa.

El risc és que esdevinguin com un amant desitjat, del qual un s’espera que posi en el seu lloc allò que no funciona a la vida afectiva d’una persona. Les vacances no poden recompensar-nos de totes les fatigues, l’ estrès i les ferides psicològiques d’un any de feina. No hem de pensar que poques setmanes siguin una mena d’ indemnització.

El verdader benefici que podem obtenir és gaudir-les  per descansar i recarregar-nos. S’ha de canviar el punt de vista sobre les vacances: de moment màgic, que cancel.la tot el que no ha funcionat fins llavors, a una regeneració i troballa de noves forces, cosa que ens ajudarà  a planificar-les de manera més convenient per nosaltres.

És important també recordar-nos de no sobrevalorar la nostra força. Més lluny anem, més augmenta el cansament, exposant el cos i la ment al estrès del canvi que tota la literatura sobre las vacances sol ocultar. L’atordiment que es produeix pel canvi del fus horari és només el  símptoma més evident de com el cos s’esgota. El cansament físic i psíquic és un dels factors claus que pot desencadenar la depressió vacacional, amb ansietat de tornada a la vida habitual.

Quan escollim les vacances pensem en que ens pot proporcionar el màxim plaer.

En fi, la última característica per aprofitar de les vacances és trobar l’espai pel descans deixant-nos guiar per les necessitats del cos. Les vacances han de ser  otium, absència de fatiga, d’aclaparament, de preocupacions, que en canvi  son el centre de la feina, el negotium de la vida quotidiana. És per aquesta raó que les vacances  superorganitzades, on es fan moltes activitats , no s’està mai quiet, mirant les musaranyes, són més aviat arriscades. Les veritables vacances pel nostre cos-ment són mandrejar sense pensar en res. L'otium dels nostres avantpassats romans, una frenada de la  productivitat que ens fa molta falta.

Quan trenquem  els esquemes mentals d’espai i temps, les persones 2.0 es poden sentir incomodes, peró el cervell s’adapta rapidament. Aquesta adaptació és positiva, és com fer gimnàs de capacitat adaptativa. Acostumar el cervell perqué funcioni amb més d’un programa, ràpid o lent dona més capacitat a actuar en situacions de la vida diferents i gaudir del aquí i ara.

Com començar? A partir d’ara amb un exercici presumptament banal: per exemple menjar lentament saborejant les cireres, fruita de temporada. No és fàcil reacostumar-se a saborejar la vida,segons rere segons...n’hi ha prou de recordar quan érem nens: abans de la pubertat, està demostrat, els nens no coneixen el multitasking.  

Monia Presta

Psicóloga clínica i

directora del Postgrau en Teatreteràpia en la UDG.

coll. núm 17665

ELS DESCOMPTES DE LA VIDA

Els descomptes, les segones rebaixes, les promocions i els saldos no arribaran fins el mes de juliol; però, de totes maneres, existeixen altre tipus de descomptes que apareixen al llarg de tot l'any i que són psicològics.

Segons l'Anàlisi Transaccional, un descompte és un fet on s'ignora insconscientemente informació rellevant per la solució d'un problema. Una persona es pot descomptar a si mateixa, els altres i la situació. No fer res davant una situació que precisa de tu, sobreadaptar-se, incapacitar la pròpia habilitat per a solucionar un problema o riure's d'alguna cosa greu són formes d'expressar els descomptes. A continuació, t'exposo quatre exemples de descomptes de les vacances d'aquest estiu d'Artur a Londres amb la seva parella Jordi per a poder entendre millor aquest concepte tan interessant.

Artur arriba a la T1 de l'aeroport del Prat i comença a fer cua per a facturar la maleta. Observa que la seva cua no avança comparant-la amb les altres cues de la mateixa companyia. Li diu al Jordi: "Quin desastre de tio el qual està facturant l'equipatge!". En aquest moment, el Jordi se'n adona que hi ha hagut un problema amb uns passatgers que han arribat tard i el seu vol ja està tancat. No li diu res. El descompte d'Artur va dirigit a una altra persona sense observar què està passant realment a la situació. Per altra banda, Jordi descompta la capacitat de reconèixer un error per part d'Artur i, per aquest motiu, es manté en silenci.

Quan arriben a l'hotel, Artur se'n adona que els de l'hotel s'han equivocat perquè l'habitació que els estan oferint té dos llits en lloc del llit de matrimoni que havien reservat per Internet; però, no li importa dormir en dos llits i, fins i tot, diu: "Això pot servir per a canviar la rutina". Malgrat reconèixer l'existència de l'estímul, el descompte està relacionat amb que l'estímul representa un problema perquè, en aquests moments, la parella precisament necessita intimitat sexual.


Artur està fent cua per entrar a l'exposició de Rubens a la Nacional Gallery de Londres. A la taquilla, observa que hi ha un descompte en el preu de l'entrada com a estudiant que podria demanar. De totes maneres, no es veu capaç de demanar el descompte perquè no se sent còmode parlant anglès i li demana al Jordi que li lliuri el seu carnet d'estudiant. El Jordi accepta la proposta d'Artur. Aquest descompte és cap a si mateix a través del missatge: "No sóc capaç de parlar en anglès prou bé com per a demanar un descompte". Una bona manera de buscar més opcions podria haver estat preguntar al Jordi com es demana el descompte del carnet d'estudiant en anglès.

Al sortir del museu, Artur descobreix una botiga de cookies i no pot evitar la temptació de comprar-se un parell de galetes per a berenar. Entra en la botiga i assenyala amb el dit el que vol a la dependenta i, després d'haver pagat, observa que li han retornat malament el canvi de les lires. "Quin enrenou amb això del canvi de moneda... no entenc per què aquests anglesos no s'han canviat a l'euro... no hi ha qui s'aclareixi... jejeje?!", li diu rient al Jordi mentre s'està menjant una cookie. El descompte que trobem en aquest exemple està relacionat amb la incongruència entre el riure d'Artur i l'error de la dependenta que no ha vist. També se li coneix com el riure del penjat/da perquè Artur riu mentre està explicant un error. A més, com que el Jordi ha rigut, això significa que ha acceptat la invitació no verbal reforçant el comandament de guió de "no ho facis".


Espero que aquest article et permeti reflexionar i, sobre tot, adonar-te del tipus de descomptes que utilitzes en la teva vida diària: un/a mateix/a, els altres i/o la situació.

Daniel Borrell Giró
Psicòleg col·legiat núm. 12.866

Por a les relacions personals i de parella

La por a la intimitat, segons la psicòloga i escriptora Laurie Pawlik-Kienlen, és el justament el contrari a l’amistat que teníem de petits amb el nostre millor amic, a qui li explicàvem com ens sentíem i el que se’ns passava pel cap.


Aquesta por, en la relació de parella i d'amistat, es relaciona amb la por a obrir-se i expressar el nostre vertader Jo. Segons l’autora, pot ser causada per haver-nos sentit ferits en el passat. 


Hi ha diferents autors que relacionen  els problemes de vinculació que tenim quan som adults  (amb els amics, parella i persones de confiança) amb els estils de vincle que vam establir amb el nostre cuidador principal quan érem nens. Aquesta teoria va ser iniciada per John Bowlby, i Mary Ainsworth va continuar el seu estudi, observant 3 tipus de vinculacions entre la mare (o cuidador principal) i el nen:


- Nens amb aferrament segur. 
- Nens ansiosos-evitants. 
- Nens amb aferrament ansiós ambivalent.


Més endavant, es va incloure una altra tipologia, la dels nens amb aferrament desorganitzat.


El psicòleg Robin Hobbes (http://www.elantraining.org) argumenta que els estils d’aferrament insegurs, quan són adults i estan en una situació de vulnerabilitat respondran segons el seu estil predominant:


- L'evitant: pel general, no reconeix les experiències de vulnerabilitat.
- L'ambivalents: veu que ‘l’altre’ és potencialment confiable però no com una font de seguretat.
- El desorganitzat: se senten abrumats i angoixats, tendeixen a expressar la por però veuen els altres com impredibles o poc fiables, i tenen gran dificultat per sentir-se segurs.


Pel que fa al que es vincula amb seguretat, aquest busca el contacte amb els altres quan se sent vulnerable, experimentant el contacte com a reconfortant i reacciona a la situació estressant amb la fi d'augmentar la seva seguretat.


Sigui quin sigui el nostre tipus de vinculació, hi ha opcions per superar la por a la intimitat i poder establir relacions més sanes i reconfortants. En aquest sentit, la Laurie Pawlik-Kienlen proposa tres vies per reduir la por a la intimitat a les relacions de parella o amics íntims: autenticitat, comunicació i honestedat:


- Sigues autèntic: fent que els teus sentiments es corresponguin amb les teves paraules i accions.
- Apren a comunicar-te sobre les grans i les petites coses: una revelació mútua apareix quan ambdós comparteixen les experiències personals diàries, obrint-se al mateix nivell. Si un s'obre i l'altre no, hi haurà una relació desequilibrada.
- Sent la por, sigues 'real': parla sobre el que t'està passant a la vida, com et sents realment i el que penses de debò.




Marta Tarrida Tinoco
Psicòloga col. 15811
mtarrida@copc.cat

CURS MINDFULNESS

“Mindfulness és prendre’t el temps per olorar les roses”

“El regal més valuós que podem oferir als altres es la nostra presència”

El proper 30 de juny, et convidem a participar d’un curs  intensiu per explorar i experimentar en primera persona els beneficis del “Mindfulness”.

Tot i no tenir traducció específica, Mindfulness es podria definir com l’acceptació i la consciència plena del moment present. La ciència ha demostrat que viure amb atenció plena millora la fisiologia, les funcions cognitives i les relacions interpersonals. El Mindfulness ha influït en nombroses orientacions psicoterapèutiques i la investigació ha demostrat millories significatives tant en la reducció de símptomes com en la prevenció de recaigudes en trastorns depressius, trastorns obsessius-compulsius, trastorns de personalitat, trastorns de l’alimentació, trastorns de l’ansietat i trastorns d’estrès post-traumàtic.

NOMÉS 10 PLACES!

 PROGRAMA

1. Atenció plena
2. Dimensions generals de l’atenció plena
3. Cervell, ment i mindfulness
4. Atenció i consciència
5. Sintonia interna
6. Coherència reflexiva
7. Dissoldre els judicis
8. Pràctiques d’atenció plena
8.1. Meditació sedent
8.2. Meditació amb els sentits
8.3. Meditació en moviment

DATES I HORARI
Dissabte 30 de juny de 2012

De 10 h. a 14 h. i de 15:30 h. a 18:30 h.


DOCENT: Soledad Calle, Psicòloga i Coach.

LLOC: Quantum Psicoteràpia·Desenvolupament·Formació

C/ Casp, 69, 1r 1a - Barcelona. Metro: Tetuan i Arc de Triomf.

               PREU: 90€. 10% de descompte a les persones titulars del Carnet Jove.

FORMA DE PAGAMENT:

               Ingrés al n. de conte 0081 -7013 - 96 – 0001310637 (Banc de Sabadell).

               DATA LÍMIT D’INSCRIPCIÓ: 26 de juny de 2012.

INFORMACIÓ: Si voleu més informació podeu contactar per telèfon amb la Roser Rodríguez Castro,  tl. 607.146.070

TERAPIA TEATRAL I CONFLICTES EN EL MÓN LABORAL

FER TEATRE EN LA OFICINA ÉS UNA EINA PODEROSA

PER  REINTERPRETAR UN CONFLICTE LABORAL.

El Teatreteràpia aplicat en el àmbit laboral és una eina innovadora que ofereix als participants la possibilitat de reflexionar sobre els  comportaments de manera amèna i alhora profunda. Amb el Teatreteràpia és possible superar les defenses presents en un contexte de  feina on les relacions són estancades o no s’aconsegueix  superar els problemes i conflictes. La terapia teatral en aquest sentit pot ajudar les persones a  engendrar un procès actiu d’interpretació i reestructuració de la realitat.

El Teatre és innovador perqué es fa servir el sentit de l’humor,  relativitza i  minimitza els problemes. A més a més alleugera, mostra solucions i treu pors. Tot això passa perqué ensenya i  revela, l’ espectador es reconeix i reconeix el problema. Fer Teatreteràpia crea un esdeveniment col.lectiu divertit, que trenca la  la monotonía. 

El teatre és una espècie de zona franca. Es pot dir i fer quasi tot. “Les famoses coses que hauries volgut demanar sempre al jefe, peró no t’hauries atrevit a demanar, fent Teatreteràpia trobes la manera de comunicar-li”.  A més a més treballar junts, construir una representació teatral, repartir els papers, es converteix en una bonica metàfora de la feina en equip: com es superen junts les dificultats i  també com es posen en comú els recursos.  

Mètode 

La teràpia teatral en el àmbit laboral és una metodología que millora les dinàmiques de despatx i el esprit de grup en les empreses. Sovint s’actuen dinàmiques empresarials per part d’actors professionals, peró generalment són els mateixos  executius i empleats que es "posen en joc". Els  mètodes teatrals utilizats són  tradicionals: de les titelles, al grammelot, a improvisacions i obres teatrals  adaptades als problemes dels treballadors.  

La idea és que cada persona tingui una història per representar. Es treballen  processos emocionals de manera analògica.

En escena s’ evoquen experiències personals; el professional expert (teatre-terapeuta) explica el contingut de la representació  i aixó afavoreix  la consciència de viscuts inconscients. 

Es fan servir moltes modalitats: la forma més simple preveu la selecció de breus peces de literatura o per exemple textos de management i lectura per part dels actors. Es seleccionen els textos relacionats amb el tema que es vol resoldre. En algunes lectures s’impliquen directament els participants. Un’altra modalitat és l´ús de tècniques teatrals com la improvisació i dramatització. En particular  es fa servir  la comunicació no verbal, les simulacions de diàlegs, la representació d’ alguns estils de comunicació. S’ actuen: conflictes presents a la empresa, propostes noves per llençar un nou producte, treball en equip, millores de la comunicació, separació entre conflictes personals i empresarials, etc…

Objectius:

Els  principals efectes són una catàrsis que es caracteritza per: 

  * la purificació de viscuts negatius: suscitar emocions és una manera per purificar-se de records negatius. Les situacions  de Teatreteràpia  desperten sensacions relacionades  amb els problemes dels treballadors, permeteixen, pertant, als participants de reviure passivament i no realment els problemes, analitzar molts aspectes segons noves perspectives i arribar a noves solucions. El  procès de reprocessament dels records dona lloc a noves emocions i reflexions que obren nous horitzons;  

* el desenvolupament de la creativitat: la creativitat neix a partir d’examinar de manera activa els problemes  i pot portar a la recerca de noves solucions, degut a la distancia estètica que afavoreix allunyar-se de si mateix i posar-se un’ altre parell d’ulleres. “Si actuas como si fueras otra persona interpretando un papel, parece que no seas tú. Por lo tanto eres más libre, no te juzgas como persona  y eso favorece el desarrollo de recursos creativos sorprendentes”[i];  

* motivació a la acció: es convida el públic a implicar-se per propsar solucions als problemes de feina. Aquesta manera de fer teatre es una forma de  problem solving molt útil, perqué els participants poden trobar solucions diferents de les que han assajat a la vida real. Pertant esdevé un entrenament per la vida quotidiana;

* duplicació de la realitat: es tracta del procès que dona la possibilitat al pùblic de comparar representació i vida real. D’aquesta manera afavoreix una percepció diferent  i redefinició del problema;   

*la emoció és un altre  element important. La emoció constitueix un pont entre la experiència quotidiana en la organització i la situació teatre-terapèutica. En aquest àmbit, el canvi produeix nous estats emocionals necessaris per motivar el canvi mateix;  

* superació de les resistències - el teatre ofereix un context llunyà del àmbit professional, afavorint  reflexions sobre la manera de comportar-se dels individus. 

Avantatges 

La peculiaritat del Teatreteràpia és de poder crear un nivell d’implicació que va més enllà de la  esfera cognitiva i emocional dels participants. Aquest avantatge es manifesta sobretot quan és necessari canviar de mentalitat i actitud. A més a més dona la oportunitat de fer agradables intervencions tècniques, que serien dificils de tol.lerar.     

Experiències de Teatreteràpia a Quantum:

"He vingut al grup perqué tinc problemes de comunicació amb els meus empleats. Diuen que sóc massa dur a l’hora de comunicar el canvis dels projectes i de trajectòria del despatx (Home de 40 anys  en el grup de teatre-teràpia per problemes de comunicació assertiva).

"Tenía que interpretar  un jefe militar... La voz no me sale. ¡Parezco un bufón! En este momento entiendo que  nunca he asumido autoridad, responsabilidad. Entiendo  porque tengo esta voz insegura y mi manera de ser sumisa en el trabajo" (dona de 35 anys en el grup de teatre-teràpia per problemes de autoestima).

“Vaig venir per resoldre el meu perfeccionisme que m’afecta a la feina. Sóc molt exigent amb mi mateixa i amb els altres i aixó afecta la relació amb els meus col.legues. No delego mai i pretenc que vagin al meu ritme, que és més ràpid” (dona de 37 anys en el grup de teatre-teràpia per problemes de perfeccionisme i relacionals).

---

[i] Monia Presta (2010), Apláudete a ti mismo, ed. Luciérnaga.

Monia Presta

 Psicóloga clínica, actriu, teatreterapeuta i

directora del Postgrau en Teatreteràpia en  la UDG.

EL CONSOL

EL CONSOL

“La nostra necessitat de consol és insaciable”, escrivia Stig Dagerman.

Tan necessari és el consol?, tots necessitem sentir-nos consolats?, quan necessitem consol?, però què és el consol?, com podem consolar? Podem consolar?

Segons la definició de la RAE (Real Acadèmia Espanyola de la Llengua), consolar prové del llatí consolāre i significa “alleujar la pena o aflicció d'algú”, i entre els seus sinònims trobem “alegrar, alleujar, encoratjar, animar, confortar, calmar, tranquil·litzar”.

El consol en l'actualitat sembla que ha quedat relegat a uns espais determinats i en mans d'especialistes com psicòlog@s, enfermer@s, sacerdots, metges@s, entre d'altres. En la nostra societat s'ha potenciat bàsicament l'individu atomitzat i l'individualisme burgès causant la ruptura o debilitament de les xarxes de relacions que podrien sostenir-nos quan travessem per un mal moment.

 La família, els veïns, els amics, els companys de treball... són fonts de consol necessàries i també la capacitat de autoconsolar-nos. Si ens respectem, ens acceptem, i confiem en les nostres capacitats, els moments crítics que puguem viure seran obstacles que aconseguim saltar amb major o menor destresa. Caure per poder aixecar-se i continuar, això és la vida i si podem comptar amb els altres pot ser un camí dur, però practicable.

Tots necessitem d'una mà amiga que li acariciï o li sostingui quan flaquegen les forces i no pots tenir-te en peus, necessitem d'aquella mirada atenta que et mira sense jutjar, d'aquella persona callada que t'escolta obertament, sense prejudicis ni judicis de valor que rep la teva immensa tristesa i t'abraça l'ànima... Som éssers eminentment socials i d'això no podem escapar, la nostra força prové de la nostra unió i la nostra debilitat de l'aïllament, de la solitud.

El consol se sent, es rep o es dóna. Empatitzar amb el dolor de l'un altre és la base del consol. Tendir-li la mà quan ho necessita, fer-li saber que no està solament/a, que s'està aquí, al costat d'ell/ella, simplement, perquè el dolor forma part de la nostra vida, és inherent a ella, no podem evitar-ho, solament podem sentir-ho i deixar que surti del nostre interior, s'alliberi. Quan estem al costat d'algú que sofreix, habitualment voldríem transmetre-li paraules d'alè, paraules que anessin bàlsams per al seu dolor i llavors, en la nostra necessitat de dir alguna cosa és quan cometem més errors... i ens trobem dient “Tranquil/a, així estàs millor. Millor solament/al fet que mal acompanyat”, o “Ara està en un lloc millor” o “Li ha arribat la seva hora. Era la seva destinació”, o “Hi ha situacions molt més greus, ja veuràs com tot pansa i millorarà”...Són paraules benintencionades que intenten allunyar el dolor, que es passi ràpid, però que en moltes ocasions el que provoquen és incomprensió i major solitud. Perquè, qui ens assegura que la situació millorarà? Qui és el que valora que hi ha situacions més greus? Més greus per a qui? Para el que ho sofreix o pel qual intenta consolar?...la veritat és que el nostre dolor és nostre, personal i intransferible. Ningú pot sentir el mateix que sentim, ningú pot emetre judicis sobre la nostra forma de sentir...qui pot opinar segons quin davant la notícia apareguda en els mitjans de comunicació d'un home de 70 anys, grec, que es lleva la vida en un parc perquè no suporta la pèrdua del que havia construït durant tota la seva vida, els seus somnis, els seus estalvis, la seva dignitat, al cap i a la fi... Qui s'atreveix a opinar si és covard o no, o li assegura que la seva vida canviarà a millor...quan deixa escrit en la seva nota de comiat que solament li queda mirar en els contenidors d'escombraries a la recerca d'aliment, com fan centenars de persones cada nit en la nostra Barcelona. La dignitat perduda de cada vegada més persones i la seva necessitat insaciable de consol els condueix, en un món que es desdibuixa, a pensar que no hi ha raons suficients per seguir vivint d'aquesta manera. Davant tal desconsol no hi ha paraules balsàmiques, solament acció.

Estem vivint una època cruel en la qual la necessitat de consol s'acreix. Un gest, una mirada, unes paraules, una carícia, una mà en l'espatlla, una abraçada en silenci pot fer molt bé. Tranquil·litza, conforta. Ens ajuda a sentir que no estem tan sols i recobrar les forces per seguir endavant. Com diu Tarr, en el seu llibre El Consol. L'art de fer bé a l'ànima, “consolar no significa, doncs, negar l'abisme, sinó tendir una mà i impedir que l'altre es precipiti en ell”. El posar-nos en el lloc de l'altre, parar-li esment sense jutjar, respectar-li a ell/ella i els seus límits facilitarà que la relació s'estrenyi, que l'altre es comuniqui i ens doni l'oportunitat de compartir aquest moment confortant-nos mútuament, perquè el que consola també és consolat, tots compartim les mateixes necessitats d'una manera o un altre.
La cohesió, la integració és la gasolina del motor humà. És el nostre poder. L'ajuda mútua, establir llaços que ens uneixin i ens facin forts enfront de l'atomització a la qual ens ha conduït la modernitat, el neoliberalisme, on es premia al psicòpata que converteix al seu semblant en una mercaderia amb la qual comerciar. 

En paraules de Stig Dagerman “...Sé que les recaigudes en el desconsol seran nombroses i profundes, però la memòria del miracle de l'alliberament em porta com un ala cap a la meta vertiginosa: un consol que sigui més i millor que un consol i una mica més gran que una filosofia, és a dir, una raó de viure”.
Sense esperança no hi ha consol possible. Sense reflexió, sense consciència, sense suport, sense amor, sense dignitat, tampoc.

Roser Rodríguez Castro
Psicòloga Especialista en Clínica
Antropòloga Social i Cultural